Somera

Els periodistes estrangers d'esports escriuen de forma diferent de com ho fan els nacionals. Els segons fan servir un llenguatge trillat, ple de tòpics i frases fetes, encotillat per unes regles que només una excepció il·luminada i audaç s'atreveix a desbaratar. En canvi, els primers, els periodistes estrangers, tenen un estil propi, fan servir metàfores ben construïdes i aclaridores, se serveixen de citacions clàssiques o contemporànies, tracen paral·lelismes històrics i són uns experts en la creació d'analogies que relacionen l'esport amb d'altres camps de l'activitat humana. Els segons semblen taquígrafs. Els primers són escriptors, escriptors de temàtica esportiva. Un dels millors és el britànic John Carlin. L'autor del drama biogràfic «El Factor Humà», en el qual es va basar la pel·lícula «Invictus», que explica el paper de Nelson Mandela durant la Copa del Món de Rugbi de 1995 celebrada a Sud-àfrica després de dècades d'apartheid; quasi sempre comença els seus articles amb una citació literària: Milton, Eliot, Shakespeare, Freud o, fins i tot, Marilyn Monroe. Un altre periodista esportiu estranger, el corresponsal a Madrid del prestigiós diari francès «L'Equip», Frédéric Hermel, també il·lustra els seus escrits amb referents literaris: «Com a bon francès i producte pur de l'escola pública, laica i republicana francesa, la meva infantesa ha estat clarament marcada per les famoses faules de Jean de La Fontaine. Un escriptor bàsic de la cultura gal·la però amb projecció internacional». Sí, tal vegada la diferència entre els periodistes esportius locals i estrangers és que van rebre una educació que prestigia la literatura. El fabulista francès nascut al segle XVII és prou conegut a Espanya i, en català, existeix una traducció fantàstica de cinquanta de les seves faules («Em serveixo dels animals per poder alliçonar els homes») obra del poeta Xavier Benguerel. Per què són un exemple per als francesos aquestes històries naturals? Perquè, de manera versificada, satírica, musical, lúdica i irònica, basteixen models de comportament molt clars, elementals i propers als quals podem recórrer quan ens sentim desorientats o perduts. Ens hi reconeixem en els defectes i en traiem un aprenentatge del desenllaç. «La Cigala i la Formiga», «La Gallina dels ous d'or», «La Llebre i la Tortuga», «La Lletera i el pot de llet» o «El Moliner, el seu Fill i l'Ase» són unes quantes de les faules triades pel poeta i traductor. Aquesta darrera, tal vegada no tan coneguda com la resta, ens dóna una lliçó descomunal pel que fa a la manera d'entomar l'elogi i el blasme.