TW

Aquests dies he patit un còlic nefrític i l'especialista en urologia m'ha recomanat una dieta estricta que estic disposat a seguir per evitar tornar a sofrir aquest dolorós procés que m'ha dut al servei d'urgències de l'Hospital Universitari del Sagrat Cor: beure molta aigua, menjar gran quantitat de vegetals i eliminar la ingesta de sal. Ara bec aigua com una top model, devor verdures com un iogui acabat d'arribar d'un viatge revelador a l'Índia i menj fat com si la humanitat mai no hagués descobert les qualitats gastronòmiques d'aquest condiment de doble tall: és necessari per a la vida, encara que consumit en excés pot ser perjudicial per a la salut. Per açò m'ha fet gràcia que el meu còlic i la dieta mèdica receptada hagi coincidit amb l'anunci fet pel Govern Balear d'imposar l'article salat als informatius d'IB3. Les reaccions, no al còlic sinó a la decisió arbitrària del Govern, no s'han fet esperar. En aquest aspecte vull destacar la sensata i ben argumentada editorial d'aquest mateix periòdic del passat dia tretze d'abril («El Govern impone su modelo lingüístico en IB3»: «Imponer un registro lingüístico inadecuado en los informativos de IB3 sin el aval o el asesoramiento de la UIB -institució a la que el Estatut le otorga la autoridad en la materia- es un error»)- i l'aguda tira còmica de l'enginyós Zaca del mateix dia i que avui acompanya aquest escrit. Però entre la sensatesa de l'editorial -racionalitat a la qual s'hi ha afegit el comitè d'empresa d'IB3 que rebutja l'ús del salat en els informatius- i la comicitat del dibuix satíric -amplificada en escreix per tota la xarxa- en què ha estat rebuda aquesta nova mesura unilateral del Govern Balear, s'hi ha d'afegir ara una tercera qualitat negativa que també vull destacar: el patetisme. Tothom coincideix -tret dels seguidors més extremistes i fanàtics- que la política lingüística del Govern és insensata, còmica i, a força d'insistència, patètica.

Noticias relacionadas

El president dels balears, al principi, ens feia gràcia amb el seu posat de falangista engominat i la seva ignorància filològica que ha quedat retratada per sempre amb el seu inoblidable got. Però ara ja s'assembla a aquella persona èbria que ens feia somriure quan tot just duia unes copes, però que a la matinada i esquitxat de vòmits, ens produeix un intens oi que cap dels presents, fins i tot els seus acompanyants, no poden amagar. Ara, després de la sensatesa i el patetisme, ve la comicitat. Personalment no em molesta l'ús del salat, ni als informatius ni aumon. Primer, però, s'hauria d'haver elaborat un nou llibre d'estil amb l'assessorament de la universitat de les Illes Balears. L'estàndard unifica la multitud de diferències que tenen totes les llengües. Si està ben elaborat, amb l'estàndard, tots ens hi sentim còmodes. Tots els estàndards són imperfectes. L'estàndard és com un àrbitre de futbol: per esbrinar si ha fet una bona actuació, tots els contendents n'han de quedar descontents. Sense aquest estàndard, sense aquest llibre d'estil recolzat per la universitat, qui farà d'àrbitre? Tots ho sabem. L'àrbitre serà un senyor farmacèutic amb un tassó dalt el cap. Què decidirà? Salar totes les paraules o només les que salen a Mallorca? El cel passarà a ser es cel o la mar es transformarà en sa mar? I l'avi? Serà s'avi si és ciutadellenc i l'avi si és maonès? O, per evitar confusions, el farem predrí? No és un tema baladí. Com presentaran aquesta hipotètica i forassenyada notícia: «Un helicòpter ha davallat des cel per rescatar es rei que s'havia fet mal a sa mà quan navegava per sa mar. L'han visitat es néts, però no l'han trobat perquè cercaven sa mà de s'avi a sa mar i s'han posat a jugar a futbol a sa platja fins que ha vingut es bisbe que ha arribat corrents de sa catedral i, davant sa mar, els ha beneït amb sa mà». Un desbarat. I açò, precisament és el que cerca el nostre president: fragmentar, ridiculitzar, separar la llengua literària de la llengua popular. L'objectiu final el coneixem tots. Fer la caldereta de llagosta salada perquè ens conformem amb la sopa de ceba. Sal. Substància blanca, cristal·lina (clorur de sodi), que abunda en la naturalesa formant masses sòlides o en solució principalment dins l'aigua de mar, i que és emprada com a condiment, com a element conservador dels aliments, en l'obtenció de sodi i dels composts d'aquest, etc. De llatí sale, existeix la locució Sembrar de sal un lloc: escampar-hi sal com a càstig i símbol de futura improductivitat.