"Es Camp dels Anyells" és una tanca de Sant Adeodat (es Migjorn Gran). Antoni Bonet esmentava aquest topònim en un dels seus interessants articles costumistes, que de tant en tant publica a la premsa insular1. Els anyells... naturalment. Podrien haver-ne dit la tanca dels bens, que és així, "be", també com en deim els menorquins dels xot, mè, xai, marrà (mardà resulta d'un creuament de significants) o corders, que d'aquesta variada manera la llengua catalana anomena aquest bestiar de llana.
El nom de l'anyell (del llatí agnellu, diminutiu d'agnus, amb el mateix significat) m'ha recordat una anècdota succeïda al senyor Josep Salord Farnés (1911-1970), tan bon sacerdot com filòleg, fill il·lustre de Ciutadella. Era la segona meitat dels anys 60 del segle passat, el Concili Vaticà II recomanava l'ús de les llengües vernacles a la litúrgia i les misses a Menorca tornaven a emprar el català com a expressió normal. I així com el «Crec en un Déu...» mai no va deixar de cantar-se (en una fonètica amb qualque deix mallorquí, empeltat segurament del bisbe Pascual i d'alguns capellans vinguts de l'illa gran), l'article general era recuperat allà on sempre havia estat (o sigui en el parlar culte i solemne: «La pau de Déu sigui sempre amb vosaltres, i amb el vostre esperit...; «... el pa nostre de cada dia, donau-nos-lo, Senyor, en el dia d'avui..., i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació...»). Hi havia, tanmateix, una part de l'ofertori que no podia ser, no i no; vull dir que una beata de missa diària no ho podia encobeir, i era allò de l' «Anyell de Déu, que llevau els pecats del món...» Anyell –deia-, ves quina catalanada! Així un dia ho va fer saber al mossèn aquella dona, entre indignada i decebuda, la qual, en canvi, devia considerar del tot natural que de l' «Agnus Dei qui tollis peccata mundi...» en castellà el canonge Florit en digués «Cordero de Dios, que quitas los pecados del mundo...»
Per més que Pau VI hagués proclamat el 1965, en el discurs de clausura del Concili, que «les llengües innumerables que parlen els pobles han estat admeses a exposar litúrgicament la paraula dels homes a Déu i la Paraula de Déu als homes», la interpretació dels capellans més espanyolistes i nacionalcatòlics de la cúria va ser que el vernacle a Espanya era l'espanyol i com que, mentre no es demostràs el contrari, Menorca era espanyola, ergo el vernacle dels menorquins havia de ser l'espanyol. Una raonament sofista que feia emmalaltir l'ànima del senyor Salord, el nostre prevere menorquí i menorquinista.
Actualment, l'Església valenciana, pel que diuen els diaris, deu fer més cas al concili de Trento que no al Vaticà II, i que és raríssim trobar misses en valencià a València. En açò del Concili passa com amb les lleis de l'Estat, que n'hi ha algunes que els mateixos governants no compleixen.
Anyell és la paraula més estesa i clàssica per denominar el cap de bestiar de llana que encara no té un any. Coromines explica que davant l´ús de mots expressius com be, mè, xai o xot, «el mot de més dignitat ha estat sempre l'anyell de la llengua comuna: és l'únic entès i usable i, per tant, el més digne, o l'únic digne, del favor de la gent educada, de tot dialecte» (DECLC, I, 338).
I què voleu què en diguem en pla? –demanava Mn. Salord amb ironia. «Be de Déu...»? O vos semblaria millor «Mardà de Déu...»? Tot comptat i debatut, aquella senyora manifestava inconscientment, ras i curt, un prejudici lingüístic força estès malauradament entre la nostra població. Així feia palesa la seua ignorància: que ella no reconegués el mot 'anyell' per res podia significar que no fos un mot genuí del català de Menorca, emprat pels nostres avantpassats i per la gent del camp fins a figurar, per si no n'hi hagués prou, en la nostra toponímia. La facècia hauria resultat senzillament ridícula, si no fos perquè reflectia un drama. El drama d'un poble catalanoparlant, en aquest cas el menorquí, al qual anys i anys d'imposició lingüística del castellà l'haurien duit al punt de fer-lo odiar mots i formes ben pròpies.
Però el coneixement fa esbargir els prejudicis.
(1) La història d'una tortuga. Diari Menorca, 30/04/12.
