La vida de l'opinant, del columnista, es veu sovint sacsejada pel ritme que marca l'actualitat. Hi ha notícies que, en produir-se, fan que aquelles que va succeir el dia anterior quedin en un no-res. Ho hem pogut veure aquestes darreres setmanes; un membre del Tribunal Constitucional va ser enxampat, de matinada, menant una moto a gran velocitat, sense casc, begut i saltant-se un semàfor en vermell. El jurista va presentar la seva dimissió a l'acte, però la seva conducta imprudent i delictiva va quedar tapada l'endemà per la inesperada abdicació del rei Joan Carles. Més recentment, la selecció espanyola de futbol, La roja, va ser eliminada de la Copa del Món del Brasil. El dia després, el nou monarca, Felip VI, jurava el seu càrrec i aquest darrer fet ocupava la portada de tots els diaris.
Jo tenia la intenció, avui dilluns, de parlar-vos, precisament de La roja. Pretenia analitzar com l'anterior campiona de la competició jugada fa quatre anys a Sudàfrica, havia pogut patir, hores d'ara, una ensopegada tan forta. Volia valorar amb tots vosaltres si Vicente del Bosque, 'l'heroi' del mundial de les recordades vuvuzel·les, havia errat en tornar a confiar en un bloc de jugadors i un esquema tàctic com el del Barça, avui totalment 'previsible' (només en això estic d'acord amb Mourinyo) i que requereix, com hem pogut comprovar aquesta darrera temporada, una profunda renovació. I desitjava, per descomptat, elogiar els homes que, com el mateix Del Bosque i el desaparegut Luis Aragonés, van dur un conjunt vulgar, imperfecte, que no passava mai dels vuitens de final, fins al cim del futbol del vell continent i de tot el planeta.
Però vet aquí que he donat un cop d'ull al calendari i he començar a sentir l'olor de foc i de fum; d'arena i de vellanes; de la suor dels cavalls i els cavallers, i de tota la gent. Com puc rallar de La roja, si avui és Dissabte de Sant Joan? Aquesta és la gran notícia! Perquè l'actualitat la marquen els pobles i, pel de Ciutadella, no hi ha res més important al món que les seves festes. Diuen els teòrics de la informació que un fet noticiable és, per exemple, que un home mossegui un ca, i no a l'inrevés. Però jo crec que quelcom que succeeix, no excepcionalment sinó any rere any, pot esdevenir extraordinari si així ho volen aquells qui ho protagonitzen i que ho fan seu. I que, per tant, ens podem trobar, també, davant d'una gran notícia si, com esper i desig, el regne animal, representat aquesta vegada pel cavall, és respectat pel gènere humà i si això fa que, en aquests tres dies seguits de festa, no hi hagi cap accident d'una certa rellevància ni gravetat.
També he sentit a dir que escriure sobre Sant Joan tal dia com avui, ben enmig de les festes, és gairebé inútil, perquè la gent de Ciutadella no fa cas dels periòdics; hi ha altres coses qui els ocupen. Ara bé, estic convençut que tots aquells qui es concentraran de bon matí as Molí; que els qui berenaran tranquil·lament a ca seva, gaudint dels primers moments d'un dia festiu, sí que tindran una estona per fullejar «Es Diari», abans d'anar a veure i sentir es primer toc de flabiol. A tots ells, i també, per descomptat, als qui no ho llegiran, va dirigida la meva felicitació més cordial i més sincera.
Aquest Sant Joan, com tots els Sant Joan, té, per a jo una significació especial. El de l'any passat va ser el Sant Joan del meu retrobament amb la premsa illenca, gràcies a la connivència d'«Última Hora Menorca». El d'enguany és el del meu retorn a«Es Diari» , i també aquell qui m'anuncia la meva propera tornada a l'Illa, després de cinc llargs anys d'absència. Us puc assegurar que m'hi sent ja preparat i il·lusionat. No serà, evidentment, aquest Sant Joan, ni tampoc per la Mare de Déu de Gràcia, ni per cap de les festes patronals que els diferents pobles de Menorca celebraran entre l'una i l'alta. Ni tan sols per Sant Jaume!, (ja m'ha sortit la vena 'castellufa'). Però abans de que acabi el 2014, -aquesta és al manco, la meva previsió- vull continuar fent la meva darrera pastura encerclat per una tanca de veritat, construïda amb la vostra pedra seca.
Mentre arriba aquest moment, permeteu-me que m'uneixi, un cop més, a la vostra joia, a la vostra eufòria tan ciutadellenca i que us desitgi a tots i a totes que passeu, que estigueu passant ja, el millor Sant Joan de les vostres vides. Quina importància té, en efecte, La roja, el nou rei o l'anterior, si, pels ciutadellencs i les ciutadellenques, Sant Joan és allò més gran que pugui existir? Sort i ventura!
