En el període estival els insectes de tota casta proliferen als habitatges de les ciutats i els pobles. Mosques i mosquits es passegen al seu gust pels nostres domicilis, se'ns aferren a les cames, als braços o a la cara i ens fan ben bé la guitza. Ara recordo un episodi del programa «El Convidat» que TV3 va emetre fa un parell de temporades i que va tenir molt d'èxit. El presentador, Albert Om, passava un cap de setmana del mes de juliol a la casa -més prest al xalet- que l'internacional blaugrana Andrés Iniesta posseeix a Fuentealbilla (Albacete), la seva població natal. L'immoble, que es troba al nombre 1 del carrer d'Andrés Iniesta d'aquesta vila manxega, disposa d'una piscina amb l'escut del Barça al bell mig de les rajoles que cobreixen el terra. I tothom qui vol banyar-s'hi -n'Albert Om ho va fer- ha de començar per capbussar-s'hi i besar l'emblema barcelonista.
Però el que més va impressionar i es va comentar d'aquesta edició d' «El Convidat» va ser veure com Iniesta i la seva dona, l'Anna, es passaven el dia intentant acabar amb els nombrosos insectes que els visitaven (aquests no havien estat convidats). I ho feien amb un matamosques tradicional, d'aquells de superfície de plàstic de color i un mànec com de filferro que sovintejaven en la nostra infantesa. Jo ho faig de la mateixa manera que ens amenaçava la nostra mare quan, de petits, ens portàvem malament: a cop de sabatilla! Ara bé, el què passa en aquests casos és una cosa. Hi ha una dita popular que assegura que quan mates una mosca, totes les altres acudeixen acte seguit, per tal d'assistir al funeral. I fins i tot he vist recentment al Segrià com un insecte, després de mort, es divideix en dues meitats i la part davantera continua viva i corre que se les pela!
L'espècie més temuda de tots aquests animalons o, si més no, la que fa més angúnia quan la veus aparèixer per ca teva, és la panerola o escarabat de cuina (en castellà, cucaracha). Li encanten els ambients càlids i humits i sempre pretén entrar a les neveres i passejar-se pels aliments. Tot i que la seva denominació catalana és, o són les que acab d'esmentar, molta gent les anomena 'cuques'. Això em fa pensar en una altra dita popular que se sol emprar quan alguna persona major i delicada de salut ha aconseguit superar l'hivern i la primavera: «A l'estiu, tota cuca viu!». Amb aquesta afirmació hom vol suggerir que, molt probablement, aquell ancià o malalt podrà arribar a l'hivern sense cap entrebanc. Sí, les cuques i, fins i tot les 'cuquis', com he sentit dir a la meva desadora, que és boliviana.
Aquesta expressió 'cuquis' em recorda les cookies que moltes pàgines web -entre elles, la del nostre mateix Diari- adverteixen que utilitzen per tal de facilitar la navegació. Les de les nostres cuines, ja ho crec que naveguen, però al seu únic albir, és a dir quan i per allà on volen. Amb les cookies de la informàtica passa com amb les vacunes -d'aquí a un mes i mig vindrà la de la grip-; que, per tal que puguis funcionar amb normalitat en la vida quotidiana, has introduir en el teu organisme una petita part del virus que desitges combatre. I aquesta mesura preventiva tan recomanable no t'assegura, emperò, la plena immunitat contra la malaltia en qüestió. Em ve a la memòria un dissabte del mes de març d'ara fa tres o quatre anys en què jo havia d'assistir a un funeral a Saragossa i vaig haver de retornar els passatges de l'AVE perquè no em podia aixecar del llit. Estava amb la grip, a 39 de febre. Sort que la meva cosina Montse, la nora del difunt, és infermera i quan li vaig manifestar, tot lamentant la meva absència, «i estic vacunat de la grip!», em respondre, en to comprensiu i amb la intenció de tranquil·litzarme; «això no té res a veure».
Per molt dèbil que sigui el meu anglès -tal com us deia en un dels darrers articles- sé perfectament que la traducció al català de la paraula cookies és galetes, una expressió amb un contingut força més dolç que tot el que fins ara us he exposat. Les nostres galetes també ens permeten de continuar funcionant, en jornades laborals continuades i de moltes hores, per exemple. I fins i tot poden navegar per les tasses de cafè amb llet, xocolata desfeta o infusions que prenem nosaltres mateixos o que oferim als nostres convidats. I són perfectes, finalment, com acompanyament d'un vinet dolç o ranci, d'aquells que es fan dir si senyor. Ara bé, elles comporten, com totes les altres, que entrem en contacte amb un virus molt temut en la nostra societat: el de l'excés de pes, o de sucre a la sang!
