Les punxes de l’eriçó i l'astúcia de la rabosa

"La guineu sap moltes coses, però l'eriçó en sap una d'important." Què va voler dir de forma enigmàtica Arquíloc de Paros (s. VII aC)? Segons Isaiah Berlin els artistes i els pensadors –i tothom en general– es poden dividir entre els que tenen una visió central unitària al voltant de la qual tot pren un sentit coherent, i els que persegueixen moltes finalitats diverses, tot sovint sense cap relació entre elles o fins i tot contradictòries. El primer tipus de personalitat pertany als eriçons, que són centrípets i no perden el temps amb qüestions innecessàries; el segon a les raboses o guineus, que solen ser més autocrítiques i tendeixen a creure que tothom pot tenir una mica de raó. Berlin posava alguns exemples d'eriçons i guineus històriques. Entre els primers, Dante, Plató, Pascal, Hegel, Nietzsche, Proust, Dostoievski… Entre les segones, Montaigne, Erasme, Goethe, Joyce, Tolstoi… Cadascú de nosaltres tendeix a ser més tost eriçó o bé guineu, amb els avantatges i els inconvenients que cada animal comporta. Enguany que serem cridats a les urnes per elegir els nostres representants municipals, nacionals i estatals faríem bo de demanar-nos si som més del de les punxes o de la que se la sap molt llarga i és una mou-les-totes (trampes incloses). I també convé pensar què ens proposen uns i altres: tant els candidats com les sigles amb què es presenten. Posem la persona al centre de la política i avancem cap a la Llibertat, que tots els camins duen a Roma.

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Un poema de Joan Margarit que m'agrada molt és «Garota», o sigui, voga-marí, eriçó de mar. Aquest «guerrer de dol de negres llances» s'aferra a la roca perquè té por de viatjar i veure la llum i sentir cantar l'aigua: ell és maldestre movent-se amb les punxes com a garrosses; de fet, no voldria moure's mai i dins l'armadura pròpia cerca en la foscor la seguretat. Tot un símbol «de com fracassa, sense risc, la vida».

Parlant en termes mariners, no costa gaire observar quin candidat està peix d'allò que xerra o bé no sap què es pesca. Avís als navegants: no tinguem memòria de peix; recordem què ens van prometre els que ens han governat i què s'han empescat dels seus propòsits. I que la corrupció put més que peix podrit. I els electors? «Com diuen a Barcelona: / El que és ruc, n'és per estona».