Les eleccions municipals i autonòmiques de dia 24 de maig han deixat un panorama (un escenari, com solen dir els polítics) de consistoris i parlaments on hi figuraran molts més partits que els qui fins ara hi eren representats. Era d'esperar; totes les enquestes vaticinaven aquesta situació que no només ha acabat amb l'època de les majories absolutes sinó que també anuncia la fi del bipartidisme, amb l'aparició de noves formacions anomenades emergents que aspiren a disputar l'espai i la força que les urnes els han atorgat amb les que, fins ara, hi havien obtingut representació.
És, per tant, l'hora dels pactes. Uns i altres hauran d'aprendre a posar-se d'acord. En realitat estan començant a fer-ho; si més no, ho intenten, i això ens ha de dur a una nova cultura en les relacions entre les formacions polítiques i els seus dirigents, que esperam pugui arribar a ser copsada per una ciutadania cada cop més desencisada dels qui fins al moment han gestionat els afers públics a tots els nivells.
Hi ha un primer debat qui brolla d'aquest nou escenari que abans he esmentat. És la possibilitat de que el cap de la llista més votada als comicis del 24-M sigui desplaçat per l'acord entre diversos partits que han obtingut manco representació que ell però que, sumats, el superen en els escons del nou consistori o parlament. Una hipòtesi, aquesta, absolutament legítima, perquè els electors, quan exerceixen el seu dret al vot, estan triant regidors o diputats i són aquests els qui, després d'haver pres possessió, han de nomenar l'alcalde o el president autonòmic respectiu.
Una segona conseqüència de la nova política de pactes postelectorals és que, com passa en tota negociació, cadascuna de les parts haurà de fer concessions per tal de cercar un govern que pugui exercir la seva responsabilitat amb el màxim de suport i d'estabilitat possible. No es tracta, només, de garantir la investidura sinó que cal establir un pla comú d'actuació pels propers quatre anys. Per açò, crec que és fonamental començar pels continguts de l'acord i deixar pel final quines formacions i quines persones hauran d'assumir les diferents àrees o responsabilitats executives.
En aquest procés es troben actualment, arreu de l'Estat, diferents formacions de l'esquerra tradicional i també de la més novella, i que volen constituir-se en alternativa als governs municipals i autonòmics, majoritàriament del Partit Popular. Jo avui voldria centrar-me, en primer lloc, en les Illes Balears i en el País Valencià, dues comunitats de les quals em sento molt proper, per nombrosos motius i on els darrers resultats electorals, no per esperats, han estat manco significatius.
És molt possible, com ha reconegut el mateix Rajoy, que els casos de corrupció hagin passat factura als populars, especialment a València, com també a Madrid, per exemple. Però no podem obviar que davallada del PP el 24-M i la pèrdua de les seves majories absolutes en les comunitats que abans he esmentat respon, també, a la dèria de fer prevaldre el pes dels vots per damunt de la ciència i de la història, en qüestions tan identitàries com les culturals o lingüístiques i que, en el cas concret de les Illes, s'han pretès deformar en àmbits tan sensibles com el de l'ensenyament, en un clar menyspreu als anhels de la societat i de la comunitat educativa.
Per això pens que cal saludar i congratular-se d'aquests resultats i que s'ha d'evitar, com deia abans, que les negociacions per a la formació de governs alternatius es puguin veure perjudicades per la intransigència d'alguns d'aquests nous partits que estan disposats a arribar a un acord, «sempre i quan el president de la comunitat sigui aquest, i no l'altre». Els pactes han de ser inclusius i no excloents. I, insisteixo, s'han de dotar de continguts molt abans d'entrar en els noms propis. Les condicions sine qua non no solen triomfar gairebé mai en l'àmbit d'una negociació.
No vull acabar aquest article sense una referència explícita al nou mapa polític de Menorca, nascut de les eleccions municipals del 24-M. La visió d'un llevant de color blau, un centre de color vermell i un ponent del color verd clar de l'eco-nacionalisme ens transmet la sensació de que alguna cosa està canviant a l'Illa. Ciutadella, per exemple, pot tenir, per primera vegada a la seva història, una alcaldessa del PSM. Qui ho anava a dir? Per coses com aquesta he cregut sempre que la democràcia és el manco dolent dels sistemes. Perquè els elegits han de passar cada quatre anys l'examen de les urnes. I la gent sap molt bé el què es fa.
