La premsa s'ha fet prou ressò de les operacions de tota casta dels partits malparats en les darreres eleccions per aconseguir, en les negociacions obertes a totes bandes, quota de poder en les formacions de govern d'ajuntaments, consells i govern. El PP, a més de dir que amb les faccions d'esquerres venia el llop i que una ensalada de pebres vermells coents no era bona per l'economia, s'ha intentat apropar al PSOE per fer possibles bipartits de govern. El PSOE ha rebutjat arreu abraçar-se al PP, però tanmateix ha fet, està fent, mans i mànigues per aconseguir esgarrapar les presidències de les institucions.
Tants uns com els altres, com també molts dels partits vencedors, creuen que la responsabilitat de govern, la màxima visibilitat institucional, que permet sortir a la foto en les ocasions més mínimes, els permetrà aconseguir parar el cop i agafar aire per pujar nous escalons en les properes eleccions. És aquesta una visió ben equivocada del que és el suport polític o electoral.
És cert que si tens responsabilitat de govern tens més possibilitat de visibilitat, però açò no garanteix res, com hem vist per experiència recent. El PP va aconseguir en les darreres eleccions generals i penúltimes municipals una quota de poder mai vista, que mai cap partit, ni en els temps de plenes hegemonies del PSOE, havia aconseguit. I li ha servit de res? És de raonament de caixó. No és suficient mamar poder. Per mantenir-lo és necessari fer grans esforços de comunicació i, el que és més difícil, trepitjar el carrer i anar viu que la terra que trepitges no es desplaça.
Vistes les multituds i alegries, de gent jove i no tan jove, que han banyat les festes de proclamació de les noves alcaldies d'esquerres, tinc la impressió que, sense que el PSOE i el PP encara se n'hagin adonat, el terra sociològic s'ha mogut, s'ha desplaçat, amb la qual cosa els dirigents dels principals partits, sense veure que deixaven de tocar el terra, passaven a ser bombolles exposades a les corrents d'aire. El PSOE va perdent vots des de la dècada de 1990 i en els darrers anys la sagnia no sembla tenir aturador. Però, els seus dirigents, en tost d'analitzar la pèrdua de suport electoral i de viure amb la gent la situació del país s'han embarcat en lluites internes, en un campi qui pugui. A Ciutadella, el PP ha passat de la glòria a la derrota, a una desfeta estrepitosa aconseguida més per mèrits propis que pels triomfs de l'oposició.
Tinc la impressió que la munió, que ja és sociològica, de treballadors a precari, de gent jove que, si no emigra, el que més pot aspirar és a un sou de mil euros, i a emancipar-se dels pares compartint pis amb companys, a casar-se als 32 anys i a tenir el primer cotxe als 47, ja no està ni per PSOEs i per PPs, partits que ja veuen com la dels avis, o com a dinosaures del Jurassic World. La situació extrema en la qual es troba la joventut i la gent adulta que viu a precari ha portat a desconfiar de la política o a votar d'acord amb la radicalitat del moment.
2 No, no val res, tenir càrrec de govern sinó fas servir també la comunicació i estàs tocant de peus a terra. És aquesta una feinada d'equip, una empresa d'un col·lectiu en el qual els diferents jugadors han d'anar coordinats i cadascú ha de treballar en l'àmbit que per natura té més capacitat. De la mateixa manera que un gerent no té perquè saber formular noves línies ideològiques i de pensament, tampoc un professor ha de tenir necessàriament dots d'equip per gestionar institucions. És evident, en un equip tot suma sempre i quan tothom es mogui dins les seves capacitats i en la mateixa direcció.
Malauradament, però, la política és injusta. Només et dóna una oportunitat i a més, en aquest moment històric de la cultura del zapping en la que ens cansem de les cares tot d'una, d'una durada brevíssima, de quatre, de vuit anys a tot estirar. És de tots sabut, dins les formacions del PSOE i el PP dels diferents pobles de Menorca, especialment a Ciutadella, hi han enormes baralles sense que els seus protagonistes hagin assumit responsabilitats. Les barques tenen forats arreu i caldria fer foc nou, però ningú dimitirà?
