Partits que consulten a les bases, actes solemnes oberts al carrer, pactes que es reprenen per la tristor d'aquell professor que dilluns deia estar, com molts, "decebut, els vaig votar amb il·lusió i no per acabar així". La política ha canviat. Hi ha un nou marc que uns encara paeixen però que a altres ja se'ls ha indigestat. Allà ells i els seus sopar juràssics a un reservat.
Res no és casual. Tot ve d'aquell 15 de maig de 2011, amb places plenes d'indignats que demanaven el final d'un règim democràtic segrestat per unes elits endogàmiques. Allà hi havia persones, sense cap adjectiu, només persones. A ningú li demanaven si era més espanyol o manco, quina llengua xerrava, o si era home o dona la persona a qui fa una besada just abans de dormir.
Contra allò, contra la indignació al carrer, els governs porucs van legislar. El pretext maquiavèl·lic dels aldarulls ha servit per posar barreres d'espines a la lliure expressió del poble. A Balears, en modalitat domèstica, vam tenir la llei de símbols, que complia tots els requisits d'una mala llei: ideològica, innecessària, en calent i, sobretot, inútil. No ha generat res, ni una millora, només un llarg debat estèril. Armengol l'ha derogat. Si li ha suposat mitja hora de feina, mitja hora perduda. Ni valia la pena. Tan absurda era. Una prova és que alguns ajuntaments han mostrat la tela de l'orgull gai sense més problema que els indesitjables que han arrancat la de Sant Lluís mentre a Inca dos dels seus col·legues demostraven com, tot i semblar increïble, encara avui és necessari mostrar-la. Ells sí, amb la seva peculiar llei mordassa i de símbols, ells sí, com molts dels que no paren de treure per la boca la bilis corrosiva provocada per la indigestió del canvi, ells sí demanen quina bandera és la teva, quin nom poses al teu idioma i de quin sexe és la persona a qui fas una besada just abans d'anar a dormir. Pobrets.
