Hi ha qui considera que el component «cultura» podria perdre gruix fent part d'una conselleria anomenada de Transparència, Participació i Cultura. Però per què hauria de ser així? Al govern d'Armengol, Educació i Cultura fan carteres diferents, amb dos titulars la competència dels quals resta a priori fora de dubte. Sense negar la interrelació mútua, pens que una bona educació és punt de partida de la creativitat i del gaudi dels béns que la cultura reporta.
També entenc la política cultural indestriablement lligada a la qualitat de la informació que arriba als ciutadans com a condició per a una participació efectiva, que òbviament requereix l'obertura de les vies necessàries. És ver que, de transparència informativa i participació ciutadana, n'hi hauria d'haver en tota l'esfera pública per avançar cap a una democràcia de major qualitat, i que aquestes condicions no són privatives de l'àrea de cultura. De la mateixa manera, la restitució de l'ús del català als nivells que li corresponen dins una societat que el té com a llengua pròpia és una tasca la responsabilitat de la qual, tot i impulsar-se des d'una Direcció General de Política Lingüística, hauria d'implicar transversalment el govern sencer. En aquesta, i gos a dir que en totes les tasques governamentals, no hi hauria d'haver compartiments estancs ni taifes. Les polítiques territorials, financeres, turístiques, de transports, informatives, socials, educatives, sanitàries, etc. han de ser assumides per cadascun dels grups que les han pactades, amb independència de quina sigui l'adscripció partidista de cada titular. I seria bo que, en aquest sentit, al front de les direccions generals de les conselleries hi haguessin persones prou preparades, amb afinitats electives diverses dins un govern plural. Més clar: s'hauria d'evitar que dins cada conselleria hi hagués només personal del mateix partit que el del conseller o consellera. En conseqüència, els titulars, començant per la mateixa presidència, haurien d'esforçar-se per representar el cromatisme variat i no un color únic.
Veig que, en confegir aquest text, estic abusant de les perífrasis d'obligació potencials, que és una manera gramatical d'expressar el desig, de la qual cosa tal vegada hauria de demanar disculpes (ja hi tornam a ser amb els «hauria de»!). Però, vam-ell-ara, faig explícit allò que m'agradaria que fos. I no trob gaire antecedents, o quasi cap, que les coses funcionin així. És tan difícil com si, en dies de tanta calor, trobàssim un lloc on hi fes «un estar d'àngels».
