Efectivament: en Julio Iglesias és a Menorca. Jo ja he sopat amb aquest ídol de milions de persones i que, a pesar dels anys, desperta encara histèries admiratives. Ja sé que et costarà d'entendre. Imagin, amic meu, que aquesta noticia et pot resultar feixuga de pair, però la vida, a vegades, imposa obligacions que no podem evitar. Vam sopar a un restaurant de Menorca. La cita, en principi, no estava prevista. Com pots pensar, si jo hagués pogut triar hauria elegit una companyia ben diferent. Una advertència: no, no tinc, ni he tingut mai cap animadversió contra el senyor Iglesias, aquest tenoret melòdic que s'ha fet milionari amb cançonetes ensucrades.
Et contaré la història. Havíem decidit anar a sopar, ran de mar. Nit estelada d'estiu. Prest vam arribar a un acord sobre el lloc. S'ha d'anar sempre a restaurants bons, que ofereixin honesta cuina de mercat, poc sofisticats i, sobte tot, que no en surtis arruïnat. Advertència: fugir com de la pesta d'aquells en els que la carta diu, per exemple, «el be amb la seva salseta perfumada...» o «l'anfós de Menorca al caliu de llenya del bosc». Dit i fet. Taula reservada i arribada a l'hora.
Just arribes i mentre no saps molt bé si mirar la carta o el suggerent espectacle que t'ofereix la mar. Ja t'han demanat si vols prendre un aperitiu i el cambrer ja t'ha portat un platet de croquetes de la casa – segurament rescalfades al microones – en Julio que arriba sense avisar, sembla que somriu, interromp els teus pensaments i es posa a cantar... i s'ha acabat la prevista xalada gastronòmica. S'ha acabat la conversa. En Julio domina l'ambient... El propietari del restaurant et deixa triar el menú però t'imposa el seu gust musical. Perquè, et demanes, t'han d'amargar el vespre creient que et fan un obsequi...?
I aquest forçat sopar amb en Julio no és un cas excepcional. Sempre et trobes que t'acompanya gent – segurament bona gent i molt valuosa – que tu no volies trobar-te en aquell moment: Mónica Naranjo, Alejandro Sanz, Madona, Pablo Alborán, Paco de Lucia o el mateix Sinatra... i una llarguíssima llista que mai s'acaba. Vulguis o no, t'agradin més o manco, sense cap permís t'acompanyen de manera absoluta i possiblement impedeixen que et comuniquis de manera natural i pacífica amb la persona o persones que tu sí has triat realment per fer-te companyia.
En el fons aquesta ferotge imposició és un doble insult. A tu que no has demanat escoltar aquella música i, pitjor encara, al pobre intèrpret al que no prestes cap atenció. Això em recorda aquella estúpida moda d'antany: a certs banquets de molta categoria, durant el dinar o sopar una orquestreta o un quartet sonava Mozart o música de sarsuela. Mentre els elegants comensals escuraven finament la coa del llagostí, no feien ni puta cas als pobres músics.
No entenc gens aquesta forçada obligació que tinc de sentir música a totes hores, allà on sigui. A les botigues, als bars, al metro, ara també al mercat de Maó... músiques no demanades, músiques que envaeixen la teva intimitat. Perquè has de comprar formatge, espàrrecs o tomàtics amb música que no vols i que, moltes vegades, ni t'agrada...? Imagines que és una casta de por insuperable al silenci, temor que és conjura sentint com qualcú toca un flabiol, la guitarra, la bateria o tot a l'hora. Sembla, pel que vius – i pacientment, sofertament, escoltes – que la cosa va cada dia a pitjor, que la malaltia és greu: és ara una pandèmia que no té, de moment, aspecte d'acabar.
Raphael – un dels més feixucs – o el pobre Vivaldi amb les seves grapejades quatre estacions, els Beatles, el propi Serrat o... estan condemnats a fer companyia a qui ni els escolta.
Hi ha coses que s'haurien d'imposar mai: les olors, per exemple. Als bons restaurants no permeten que el seu personal empri perfums per no molestar als clients. Seria molt demanar, trobes tu, que es signés també un gran pacte de silenci...?
Tan sols hi ha una música inabastable: el silenci, deia el jove Mozart.
Sense música forçada, inclús un plat de fava i fideu semblaria més gustós.
