No us parlaré en aquest escrit de l'imminent tercer rescat de Grècia per part de l'Unió Europea; ni de les condicions que una i altra part pretenen imposar per tal que aquest ajut de les institucions comunitàries pugui produir-se; ni tan sols dels efectes que podria representar una sortida del país hel·lènic de l'euro, ni molt manco si aquest primer abandó de la moneda única per part d'un estat de la zona s'acabarà duent a terme o no. És evident que no tenc ni el coneixement ni les dades suficients per poder emetre unes conclusions al respecte i no vull semblar un opinador d'aquells que es malden de saber de tot, als què es referia l'admirat Pau Faner en la seva columna del darrer dilluns.
Però sí que les notícies que han anat apareixent aquesta passada setmana sobre l'anomenada crisi grega i el referèndum celebrat en aquella nació em porten a fer-me unes reflexions molt més globals i generalitzades sobre com els països del sud d'Europa han passat, al llarg dels segles, de liderar la civilització i la cultura europees a esdevenir el fanalet de coa del desenvolupament del vell continent.
Grècia, ja que parlàvem d'ella, fou, en l'etapa clàssica, el bressol de tantes arts i ciències com la filosofia, la dramatúrgia, l'arquitectura, la química o la medicina. Però entre aquells grans pensadors i l'actual poble hel·lè, tan fustigat per una sèrie de governs corruptes, d'un o altre signe polític, que l'han duit a la misèria no hi podem trobar la més mínima similitud. Com a molt -si em permeteu un acudit dolent- podríem afirmar que el fins fa poc ministre d'Economia grec, Iannis Varoufakis, un sex-simbol en l'opinió de bona part del públic femení i, a la vegada, l'home més odiat (sic) per la classe política de Brussel·les, ha estat disposat a beure's, com Sòcrates, la seva cicuta (una cicuta ben dolça com ho ha estat la de dimitir com a membre del govern i de retornar a la seva càtedra d'Economia a la Universitat d'Atenes), per tal de facilitar la bona marxa de les negociacions als seus companys de Syriza.
I què hem de dir d'Itàlia? Què queda d'aquell Imperi romà d'orient i d'occident que dominà el món. Doncs resta un país on els governs solen durar només uns mesos, integrats i comandats ja sigui per una dreta corrupta i personalista, o bé per una esquerra que intenta anar unida però no se n'acaba de sortir. I el poble transalpí, també cada cop més empobrit i amb més limitacions de tota casta. I no rallam ja d'Espanya, que va tenir el seu Siglo de Oro baix el qual «nunca se ponía el Sol» i que, després de 40 anys de dictadura, intenta des de fa només un parell de decennis fer-se un lloc i un espai en el complex i elitista món de les institucions europees i presumir d'una recuperació econòmica que les butxaques més estretes i poc plenes no acabem de notar mai prou.
Qui mana ara, idò, a Europa?, ens podríem demanar. Doncs, senzillament, aquells qui, durant el classicisme grec i romà i en l'Espanya dels conquistadores eren considerats els pobles bàrbars, com ara els gals -o francs-, per exemple, els neerlandesos i fins i tot els prussians, els descendents dels quals van perdre les dues grans guerres i van aconseguir una recuperació miraculosa amb una més que difícil re-unificació final i que ara tenen una cancellera que és la qui talla el bacallà en tot el continent.
Fixeu-vos en una dada ben curiosa. Els països del nord d'Europa estan patint, ben igual que els del sud, un fenomen polític d'aparició de nous moviments populistes que cada cop creixen més en intenció de vot i que, en alguns comicis determinats, ja han resultats vencedors del dictamen de les urnes. Ara bé, amb una notable diferència: les forces que apareixen en els estats més septentrionals són properes a l'extrema dreta, mentre que les que irrompen en les nacions meridionals són d'extrema esquera, unes i altres, amb plantejaments prou radicals.
Quina explicació pot tenir tot açò? Pens que els electorats dels països del sud han sofert més la misèria i es troben, per tant, més propers a la revolució. Els del nord, en canvi, han estat terra d'acollida, des de fa dècades, d'una immigració nombrosa i molt variada i, allà el què cala dins la societat són els missatges identitaris i gairebé xenòfobs. Amb tots aquests ingredients, cal continuar construint una Europa el més unida possible. I açò, amb el permís dels anglesos que sempre han anat molt a la seva i que estan a les portes d'un altre referèndum: el qui haurà de decidir si la Gran Bretanya roman dins la Unió Europea o bé si en surt definitivament.
