Hi ha bastons que darrerament són molt comuns. Deia el filòsof Fernando Savater que un imbècil és aquell al qui tot li és igual, el qui ho vol tot, el qui -conscient de voler-ho tot- s'hi endinsa fluixet, el qui no sap què vol ni es preocupa d'esbrinar-ho.
Quotidianament en diem desmesura, un desig que no hem sabut endreçar per excés o per defecte. Una altra espècie, són els qui ens prenen per idiotes.
Ens estem acostumant: el tracte que rebem de multinacionals de l'energia o la telefonia, comissions bancàries, qualcuns empresaris o el propi Estat. La darrera, la data de les properes eleccions. En política, res succeeix per casualitat: Nadal, pont de la Constitució en plena creuada o l'aprovació d'un pressupost que pot condicionar el futur Govern. L'ambient, ja trona. Es tracta de captar l'atenció, cercar anècdotes i tertulians de crítica fàcil, provocar l'ombra d'antics presidents o declaracions convertides en produccions de consum. Pareix que ens consideren adeptes al disbarat del patrocini. El poble, és tan ximple?
Els ciutadans necessitem campanyes amb més sentit ideològic i polític, farcides de rigor, d'una tasca formativa, de la preocupació per dotar d'eines als moviments socials, la proteïna de les idees fruit d'un debat públic... on el que més xoca, és que utilitzin el mateix modus operandi els qui es denominen la nova esquerra. Endinsats en el camí del «Fum, fum, fum» només ens cal demanar que no ens tractin d'imbècils.
