A Menorca en diem bouers als edificis agraris que s'usen o s'usaven tradicionalment com a refugi o per maneig del bestiar. Una bona part d'aquestes construccions, fetes amb un estil arquitectònic tradicional, ha patit abandonament en les darreres dècades i cal pensar-ne el seu futur.
Actualment associam els bouers al lloc on es concentren les vaques per a munyir-les, però conten alguns pagesos que el qualificatiu de bouer s'aplica perquè antigament eren els bous els que dormien a redossa, i no les vaques.
Estem parlant dels temps que les vaques eren majoritàriament de la raça autòctona, o de varietats rústiques, que resistien bé la vida a la intempèrie. Abans que els tractors fossin un element comú, i encara abans que l'arada romana fos estirada per un matxo o una mula, la principal força de tracció de la finca eren els bous. Els bovins mascles castrats.
«Jo llaurava amb en Vermell i amb en Banya Enrevoltada, i feia millors arades que l'amo amb el seu parell». Aquesta glossa que encara es canta a Menorca reflecteix el temps de bous de raça vermella, pel que es veu no sempre sulls (sense banyes). Treballant per parelles, estirant arades, carros, arbres caiguts o qualsevol altre element, eren prou apreciats com per gaudir d'un espai cobert on mantenir-se en perfecte estat de servei.
Amb els canvis experimentats al camp, els bouers també van mudar d'ús. Quan la capacitat dels bous es va veure superada per altres recursos, aquests animals van desaparèixer. En altres zones peninsulars, encara en conserven però ja no per estirar sinó per a produir una carn que sol ser especialment celebrada.
Amb l'espectacular dinamització econòmica que va significar per a Menorca l'invent del formatge fus a nivell industrial d'El Caserio, la implantació generalitzada de la raça frisona, molt més productora de llet però també més necessitada d'atencions, va esborrar quasi totalment la varietat autòctona vermella.
Els bouers, que mantenien el seu nom, van passar a ser en realitat vaqueries. Es va invertir molt en munyidores i altres instal·lacions. Però com que la productivitat és un dogma que requereix increment constant, també va anar augmentant el nombre de vaques i, al final, es va acabar apostant per alçar noves construccions de dimensions, materials i colors més complicats d'integrar en el paisatge. Segurament que molta gent agrairia que alguns professionals dediquessin una mica de temps a pensar com es podria millorar la imatge final d'aquestes modernes instal·lacions.
El cas és que els bouers antics s'han anat substituint i, en molts casos, abandonant o passant a tenir usos secundaris, com a magatzems de materials -o residus- diversos. En altres, s'han transformat en habitatges, amb llicència o sense.
Diuen, generalment amb raó, que els edificis que no s'usen acaben caient. Per tant, és bo pensar amb la destinació que volem donar a bouers -i també estables, païsses i barraques de certa mida- que, en els darrers 40 anys, han patit un procés de poca atenció.
Però aquesta projecció de futur s'ha de fer també tenint en compte que l'evolució no s'ha aturat. El monocultiu de llet que ha conegut Menorca, fa anys que mostra un declivi i de cada vegada es coneixen més finques que tornen a diversificar les seves produccions.
Torna la vaca vermella i altres races rústiques, es veuen llocs on el brau és d'una altra varietat, perquè han decidit iniciar la transició de la frisona cap a altres opcions. Sorgeixen els embotits de qualitat, els ramats de bens, l'horta diferenciada, les finques amb cavalls, la vinya, les oliveres, les melmelades casolanes... el camp segueix canviant. I les construccions agràries serviran per a d'altres usos, probablement agraris. No es pot llegir el territori com una fotografia congelada en un moment donat.
Per aquells casos on l'aposta sigui l'agroturisme o qualsevol altra intenció que requereixi de més edificació dedicada a activitats no agràries, es pot recuperar la idea del trasllat de volums, de tal manera que l'activitat principal de persones, vehicles i serveis afegits (vials, dotacions elèctriques, abastiment d'aigua, depuració de residuals) es concentri sempre vora els casats principals, a partir d'eliminar restes de construccions ara disseminades. Així s'evita urbanitzar el terreny rústic.
Una terra, per cert, que ja reneix amb les pluges de tardor. La llentrisca, madura a les mates per oferir una digna benvinguda als ocells que baixen, empesos pel fred, des del nord. Amb ells surt de nou la part superior de les bulboses, com el safrà bord o la ceba marina que, felices d'aigua, rebroten de la letargia estiuenca. El cicle continua.
