El primer que faré avui és contar-vos que, ara fa tres setmanes, vaig tenir un brot d'al·lèrgia, provocat, segons sembla, per unes gambes que havia menjat per dinar, mesclades, probablement, amb un ibuprofè, que prenia des de feia uns quants dies, per pal·liar el mal de gola i la meva mucositat tan pròpia d'aquests temps. L'episodi no va tenir cap casta de broma. Tot el cos se'm va enrogir de sobte i em començà a picar. En sortir al carrer, em vingué una lipotímia, em van caure els paquets que duia a la mà, vaig perdre el coneixement i jo també vaig acabar per terra, amb una ferida de 2 centímetres al cap, que requerí l'aplicació de cinc grapes en el servei d'urgències de l'hospital on me va menar l'ambulància que em va venir a socórrer. Afortunadament, en aquells moments no estava tot sol.
Encara m'estan fent proves de reaccions a tot tipus d'al·lèrgies i m'he d'anar controlant la tensió arterial (sa sang, com deis a Menorca), que pega pujades i davallades, tot i que darrerament sembla que s'està estabilitzant a 12 i 8, els meus valors ideals. A partir d'ara, m'he de mentalitzar que s'han acabat per sempre (o com a mínim per uns quants anys perquè diuen que això de les al·lèrgies té, com el virus de la grip, les seves mutacions) les gambes a la planxa en qualsevol terrassa del Port de Ciutadella; les calderes de llagosta al de Fornells, o aquells còctels, també de gambes, que fan tan bons en algun restaurant de sa placeta d'Artrutx. Sempre em quedaran, però, els entrecots al punt; els cocs d'esclata-sangs as caliu; l'arròs de conill o de verdures; el rap a la planxa; el bacallà a la llauna amb fesols de Santapau, o el gall de Sant Pere, per jo el plat estrella d'un altre restaurant, en aquest cas del mateix Pla de Sant Joan. I quan estigui refredat, només paracetamol, com els passa, per exemple, a les embarassades.
Però no passeu pena, que no som jo el protagonista del meu article d'avui. Si he volgut començar amb aquest to tan personal és per fer, en públic, un acte de contrició, com deien a l'església quan érem jovenets. Tampoc no vull erigir-me en el representant de tot el gènere masculí, però les dones ens acusen a nosaltres els homes de ser excessivament aprensius. I, com a mínim en el meu cas, tenen tota la raó. Vaig pel carrer pensant que em pot tornar a passar, que puc caure novament. Els metges em diuen que açò és normal, atesa la crisi que vaig patir, però tal vegada exagero massa.
-Anam al gra. Tot açò ve a compte d'una telefonada que vaig rebre dijous fosquet. En veure, en la pantalla del meu mòbil, que era de na Sara, la filla major de na Catalina, la meva estimada cosina des Castell qui, des de fa anys, pateix un ictus que li va deixar mig cos paralitzat i la prostrà en una cadira de rodes, vaig témer el pitjor i vaig pensar «i ara, si ha passat res greu, com puc viatjar fins a Menorca si encara estic convalescent...». Però quina no va ser la meva sorpresa i la meva alegria quan a l'altra banda del fil telefònic (com es deia abans, quan els telèfons tenien cables i no eren digitals) hi havia la mateixa Catalina, que em reconeixia perfectament la veu i em deia que ella estava «molt bé, gràcies a Déu». Me contava amb detall el que havia tingut i em rallava de projectes, de tornar a vendre cupons de l'ONCE a sa Plaça des Mercat de Maó i de refer per complert la seva vida, que, ja abans de la seva malaltia havia estat excessivament injusta i complicada.
-Amb na Catalina no som, en realitat cosins, sinó fills de cosins segons, però sempre, des de la meva primera estada a Menorca, ens hem estimat com a germans i hem compartit moltes estones, passejant per Calasfonts o sentint sonar guitarres a Cala Corp i rallant de les nostres coses. Jo la vaig visitar, ja malalta, el juliol de l'any passat, el dejuni de l'homenatge a en Pedro J. Bosch. Ella me va dir dijous que no ho recordava i que quan l'havia d'anar a veure és quan tornàs a vendre cupons al mercat, en acabar la seva actual baixa laboral!
Quina vitalitat, quin valor i quina esperança! L'actual estat de salut de na Catalina no sé si es deu a un miracle o als prodigis de la ciència, però el cert és que repara aquella injustícia i torna a posar les coses al seu lloc. Us he dit que, en veure la trucada de na Sara, jo no gosava anar a Menorca, perquè encara em considerava malalt. Però en sentir parlar na Catalina, em van entrar unes ganes boges de pujar al primer avió que sortís del Prat. Ella em va transmetre la seva força. La seva força... i la seva alegria!
