El decés del Generalísimo, com-alre-no la defunció oficial per desconnexió de complexos aparells clínics després de molts patètics «partes del equipo médico habitual», s'esdevingué la matinada del 20 de novembre de 1975. Aquell nit jo jeia a un camarot de 3ª del «Ciudad de Ibiza», un històric vaixell de la Transmediterrània que unia els ports de Barcelona i Maó. De bon dematí, quan allà enfora es perfilava el penya-segat de la Mola, en Josep Miquel Vidal Hernández, savi de grosses ulleres que amb els anys esdevindria amic i personatge inoblidable de la cultura menorquina, em dava la notícia: En Franco és mort. Redell, vaig exclamar, quina potada! Ara, que vénc de permís des de Ceuta i arrib a casa, em trobaré un telegrama per reincorporar-me a la bateria K-3, el tinent de la qual, un jovenet empegueïdor recent sortit de l'acadèmia amb el núm 1 de la seua promoció, era un tal Jaime Domínguez Buj, que avui és cosa grossa a la Junta de Caps d'Estat Major.
De rebot
L’òbit. Quaranta anys d’aquell 20-N
19/11/15 0:00
También en Opinión
- El peligro de una zanja recién cubierta para una furgoneta en Cala en Blanes
- Que el periodista deportivo Tomàs Guasch...
- El Consell se plantea no renovar las licencias de alquiler turístico en los cascos urbanos
- Fallece Pere Oleo Cortés, el sacerdote que dedicó 44 años a la parroquia de Alaior
- Los números del Jaleo Bus: lo que le cuesta al Consell mantenerlo y lo que se cubre con los billetes