Els atemptats terroristes del divendres de la setmana passada de París van ser un autèntic horror, però també ho han estat i ho són de tràgics tots els actes de guerra. Quan mai com avui la humanitat havia assolit uns nivells tan grans de coneixements mèdics per fer possible una esperança de vida que sobrepassa els vuitanta anys, la política, en canvi, sembla que no s'ha mogut dels temps de la barbàrie de la prehistòria. Si la medicina ha permès estirar la llum que dóna un misto, com diu que és la vida el bon amic Ignasi Mascaró, molts encara estan obsedits en bufar. Seguim encaparrotats en voler resoldre els conflictes a bastonades.
A Occident, fins ara només havíem vist, o havíem volgut veure, la cara amable d'haver fet petit el món per la globalització, solament els seus efectes pretesament bons: el poder consumir, consumir i consumir. Amb els llocs web de les multinacionals de la compravenda podem tenir a les nostres mans amb un no res de temps i doblers qualsevol cosa fabricada a Àsia i així mateix és possible amb l'avió anar a qualsevol racó del planeta. Però, com posen de manifest els crims de París, també el món sencer s'ha fet accessible als qui volen fer el mal. Ja no val a dir que a Europa som lliures dels desastres de la guerra. Per açò el millor que podem fer si volem viure amb pau i tranquil·litat a les nostres llars, és exigir als nostres polítics que despleguin totes les energies possibles perquè hi hagi pau a tot arreu. Ja no val treure els conflictes enfora de les nostres fronteres, com aquell que treu el fems de casa, perquè la circulació planetària ja no té aturador i tot el que va també pot tornar.
La política hauria d'haver assumit i fet seva l'ètica de la ciència de la medicina, que, de tan òbvia que és, sembla amagada. Dos són els seus grans principis, fonaments de la disciplina: el primer és el reconeixement, i amb açò no em refereixo a l'exploració que fa el metge quan veu per primer cop el malalt sinó al fet d'assumir la dignitat del mateix malalt, de la persona que necessita ajuda, sigui quina sigui la seva condició. En segon lloc, fer tot el possible i amb els mitjans a l'abast, perquè el malalt deixi de patir i si és possible també sanar-lo. Si hi ha empitjorament pel tractament receptat és sempre per error, no per la voluntat del professional. Tota la història de la medicina és una lluita contra i no a favor del mal. En tindríem molt de guanyat si la política tingués ben assumit aquests principis. Com també podríem aconseguir fer un món un poc millor si s'ensenyessin a les escoles perquè ningú tractés indignament i sense respecte a ningú.
¿Estaríem a on estem ara amb el conflicte amb Catalunya si Mariano Rajoy i tota la seva cort no s'hagués comportat com una paret? Si ni un ca gosem posar-lo contra una paret, per què aquest entossudiment en maltractar contínuament, en negar el reconèixer l'altre? Tot suposant que l'independentisme plegui veles per «imperatius legals», és desitjable una convivència sense el diàleg i on tot siguin morros?
Aquests dies a la Sala de Ciutadella s'ha tornat a discutir de si és pertinent o no que soni la marxa reial el dia de sant Antoni. N'hi han molts que es pensen que la negativa a la marxa, com també a la bandera espanyola, és només un caprici per fastiguejar, com també creuen que és un caprici entossudit el seguir parlant una llengua diferent a la castellana. Així no es pot anar enlloc. Sense ganes de voler escoltar i intentar estar de la banda de l'interlocutor, sense reconèixer l'altre, només és possible el conflicte. Si a la ferida hi afegim les bactèries del menyspreu, i no la de la pomada, només aconseguirem ben segur una bona infecció.
