El diluvi de casos de corrupció que ens ofega (ja n'hi ha tants de polítics imputats que si tots ells, com en època de Felip II, fossin condemnats a remar a galeres, podríem recrear la batalla de Lepant a la badia de Ciutadella, de tants forçats remers que tindríem) posa de manifest que ja n'hi pot haver de lleis i normatives, que si no les acompanya una moral transversal i compartida per tota la societat que prioritzi el benestar públic per damunt de la fortuna personal, no hi ha res a fer. Devers els anys vuitanta bancs i grans operadors comercials es van conxorxar per mitjà de les cadenes de televisió a construir una societat consumista en la que si no tens no ets res, i d'aquelles llavors, ara recollim aquests fruïts.
Com dic, de lleis sensates n'hi ha prou, el que succeeix és que ningú pensa que cal aplicar-les. En la legislatura 1982-1986 es va fer la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol, en l'època que Carlos Barral, poeta i editor va ser senador i de la qual en va estar molt satisfet. Una vegada aprovada, va escriure un article d'opinió en què va elogiar el seu article 68, el que disposa que «en el pressupost de cada obra pública, finançada total o parcialment per l'Estat, s'inclourà una partida equivalent com a mínim a l'1 per cent dels fons que siguin d'aportació estatal amb destinació a finançar treballs de conservació o enriquiment del Patrimoni Històric Espanyol o de foment de la creativitat artística, amb preferència en la pròpia obra o en el seu immediat entorn». Per Barral, la norma assolia dos objectius de cop. Per una banda, assegurava que amb l'obra pública hi poguessin treballar artistes plàstics, com durant segles ho havien fet els pintors i escultors en catedrals i cases, i per altra banda, que les noves construccions promogudes per l'Administració no fossin unes capses de mistos sense cap mena d'interès artístic i buides de qualsevol obra de creació. El 1998 la llei balear del Patrimoni Artístic va recollir la mateixa directiu en el seu article 80.
Doncs bé, la llei sura, però no s'aplica, o s'aplica amb els peus. Fa uns quinze dies vaig visitar el centre sociosanitari de Santa Rita, a Ciutadella, i en sortir me'n vaig anar amb un sentiment agredolç. Per una banda, em vaig alegrar al veure com els espais dedicats a poder visitar els interns eren vius de gent. Em va omplir el cor els bons sentiments que hi vaig percebre. Però per l'altra, em va amargar veure com l'entorn mateix del centre és una llàstima, amb un espai verd que l'envolta que de verd només en té el nom, i molt remarcablement em va entristir la deixadesa d'una mala tanca plena de fang que es troba al davant i que té pinta de ser una futura plaça. Si aquesta parcel·la és de l'Ajuntament de Ciutadella, demanaria que ben punt el consistori surti de la misèria provocada pels gàngsters i el mal seny, faci el possible per convertir-la en una plaça amb alguns arbres i jardí perquè la puguin gaudir malalts i visitants del centre sociosanitari.
En sortir, també em vaig demanar per l'1 per cent cultural. A on havia anat a parar? És molt possible que sí, que els doblers de l'1 per cent del pressupost per la construcció de l'edifici s'haguessin destinats a ves a saber què (o no?), quan el lògic és que s'haguessin dedicat a embellir l'interior de l'edifici comprant pintures d'artistes. Faria goig veure a les ara parets despullades de Santa Rita quadres de pintors com Miquel Vilà, Josep Vives Campomar, Rafel Vidal, Jaume Fedelich, Maties Quetglas, Josep Moncada, Carme Vivó, Marc Jesús... Però res, ni un. Per embellir el centre, haurem de fer una campanya pública de micromecenatge per aconseguir-ho i adobar el forat del desaparegut 1 per cent cultural?
