Tenir por d'alguna cosa és un fet subjectiu. Cadascú té temors diferents, i els viu també amb maneres i intensitats diverses. No obstant això, hi ha pors que s'han tornat col·lectives, o que volen arribar a ser-ho.
A la Gàl·lia d'Asterix només tenien por que el cel els caigués a sobre. Ara també tenim por del que pugui passar al cel i per això acceptam, resignats, ser sobats, escanejats i semidespullats als aeroports. Sembradora de por és l'OMS, que amb certa periodicitat decreta alertes mundials que van des del zika i l'ebola fins a les salsitxes de Frankfurt i el botifarró.
Aquestes són pors raonables, a perdre la vida o la salut. Però ara sembla que la por s'empra també de forma recurrent com a argument polític. Per exemple, de l'ecotaxa ens diuen que suposarà perdre milers de turistes i sacs de llocs de feina, que poden deixar de venir els turistes que els estius passats en part van arribar a les Illes, precisament, per la por als destins de risc.
La derogació, per por a una urbanització salvatge, de normes que posaven estora vermella als inversors suposarà, segons els sectors econòmics, paràlisi i una allau d'aturats. Són els mateixos sectors econòmics que en tots els àmbits avisen que segons quin pacte al Govern central suposarà deu mil calamitats, la fugida a la carrera d'empreses i un hivern sense final. Opinen, vaticinen i fan por. Quan en realitat el que fa més por, en aquest cas, és que arribin a ser els sectors econòmics els que posin i treguin governs, sense aquestes eleccions que, segons ells, fan perdre temps, són poc productives i moltíssim arriscades.
Suportam situacions injustes per por a perdre la feina, i tenim por que els nostres fills es quedin sense arribar a tenir-ne una. O creuen que el foc per apuntar-los a anglès és perquè puguin llegir bé els originals de Shakespeare? És per por. És temps de valents.
