Un dia me van explicar (no ho he comprovat) que la megafonia de l'Aeroport no parava al vespre, quan és tancat, i que els vigilants del torn nocturn quedaven redons de sentir «Don't leave your bags unattended» o alguna cosa similar. Un càstig afegit al càstig de passar-se hores sense fer res més que ser-hi. Com la caixera d'un súper, que se'm va queixar un dia d'haver de suportar durant tota la jornada una música horrible, pensada per animar vendes però no el progrés cultural. Un altre càstig.
Des d'ahir l'Aeroport de Menorca és un aeroport silenciós. Els missatges que avisen dels embarcaments s'han limitat. No sé si beneficiarà els vigilants, però de dia hi haurà més silenci. Es sentiran millor les converses alienes pel mòbil, el xiulet anàrquic del detector o com algú cau desmaiat en conèixer el preu d'un bòtil d'aigua a la terminal. Millor. El silenci és un valor a la baixa, però imprescindible. Vital. A recuperar.
Si Sánchez, Rivera, Iglesias i amics poguessin estar tres dies sense fer declaracions els pactes es farien més ràpidament i millor. Estaria bé que tots els debats es poguessin fer sense crits, amb més arguments i manco missatges apocalíptics. Sense renou, fluixet, amb tota la contundència reflexiva necessària però sense apujar la veu com a fillets davant una gelateria. Un exemple: l'ecotaxa es vincula constantment amb la més absoluta de les catàstrofes només perquè ens sentin els veïns, amb tota la intenció amplificadora i hiperbòlica del món. Un altre: la Llei de Símbols semblava un atac a la supervivència digna de l'espècie humana, quan no va tenir ni un efecte pràctic notori. Els balls en derogar-la també sobraven. Eren renou. Els debats es contaminen d'un renou interessat, de la recerca del titular i el mig minut de glòria. Ens volen convèncer a base de por, alarma i crits. Es pensen que som fillets petits. I tal vegada ens ho mereixem. Ho reflexionaré en silenci.
