Rafel Borràs, incansable analista social de Gadeso, publicava un dels seus articles habituals a «El Periscopi» (20/2/16). Titulat «Si estàs en atur, és per la teva culpa!», hi comenta el llibre «La ruta del empleo. Estrategias para conseguir trabajo en 2016» (Info.Jobs, portal d'ocupació). No reproduiré el seu resum i l'argumentari crític. Hi estic d'acord en tot, manco en el títol: a l'apòdosi de la condicional –i passin-me la petulància-, jo hauria posat «...per culpa teua». Estilístiques de banda, l'important és veure com Borràs posa peus per amunt l'estratègia neoliberal en el tema de l'atur.
Diu que per als neoliberals «la política d'ocupació deixa de ser una qüestió social i es converteix en una espècie de vademècum d'autoajuda -i negoci privat, és clar-» amb eslògans que no tenen pèrdua, especialment aquesta perla sobre la condició d'emprenedor: «És com escriure el guió de la teva vida on tens la il·lusió, la força i la llibertat de poder visualitzar el teu somni.» Per tant, conclou Borràs, «ja ho saben: si estan en atur, és perquè no són suficientment emprenedors. El manual neoliberal d'autoajuda ocupacional es resumeix en un sol manament: -Troba un treball que t'apassioni i no hauràs de treballar en la vida. (sic)»
No és tan polit. Em ve al cap una novel·la impressionant en la denúncia social als Estats Units de la Gran Depressió de 1929. «El raïm de la ira», de John Steinbeck, es fa ressò de les grans precarietats de l'emigració cap a Califòrnia durant els anys 30. Centenars de milers de treballadors rurals es van veure obligats a deixar la terra, la mecanització del camp els empenyia. La història diu que l'atur afectà catorze milions de nord-americans. Aquells desocupats, l'opció dels quals era «què t'estimes més, esser mort davall terra o viure dins un sac?», es barallaven per obtenir feines temporeres amb sous de misèria, amuntegats com rates a campaments, que anomenaven irònicament hoovervilles pel nom d'Herbert Hoover.
Aquest fou president dels EE.UU. entre 1928 i 1932, practicà la política del doctrinarisme liberal, ultraindividualisme feroç que impedia la intervenció de l'estat excepte per reprimir les manifestacions del malestar social. El succeí el demòcrata Franklin D. Roosevelt, igualment liberal, però convençut que el govern havia de tenir un paper més actiu recolzant i a vegades substituint la iniciativa privada. No és difícil veure que la situació a Europa i al regne d'Espanya té un cert paral·lelisme amb aquella dels anys 30.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.