Aquests dies, arran dels concerts de Pasqua amb la Capella i el Grup Filharmònic, rallant amb na Tònia, ella em deia com li semblava d'increïble el fet que, amb gent amb qui no et coneixes, hi pugui haver, en un temps tan sobtat i escàs, tanta comunió vocal quan enfrontes una partitura.
Veritablement, a part de la matemàtica del llenguatge musical que, entre d'altres coses, el fa universal, aquest és un dels misteris i màgies d'aquest art efímer: conèixer algú a les set del capvespre i cantar ensamblats al cap d'una hora, un cop les textures, les respiracions i les intensitats han aconseguit l'acoplament. Penso que és un dels actes de generositat i amor més intensos que existeixen.
Així s'ha esdevingut amb el quartet que ha conformat la part solista de les «Set paraules» d'enguany; un quartet que, val a dir-ho, no es pot entendre d'altra forma que no sigui la descrita, ja que funciona com un tot indissoluble i en diàleg constant amb el cor i l'orquestra.
A l'ànima m'hi resta, encara, l'estela de l'emoció compartida i l'entrega mútua…
Enmig de tant desassossec, enmig de tantes desgràcies arreu, aquestes sensacions em retornen la confiança en l'ésser humà. I em refermo en la idea que sí és possible.
