Ens hem de treure la màscara d'analistes polítics guays i ser sincers. No estam decebuts perquè els partits no hagin sabut formar govern, no hagin recollit el mandat de la ciutadania o no hagin tingut sentit d'Estat. És més senzill i vulgar. El que de veritat ens toca els nassos de la nova convocatòria electoral és que ens fa molta vessa tornar a votar. Sí, molta. I no aquella litúrgia dominical. Fa vessa una nova campanya amb regust de menjar precuinat i reescalfat, sense temps per oblidar proclames incomplertes.
Moltes coses ens fan vessa, però mai no queda bé dir-ho, si un no és un adolescent. No és elegant. Solem disfressar la vessa amb excuses com tenir altres coses per fer, manca de temps o incapacitat congènita. La vessa és un pecat capital, com molta gent recorda gràcies a aquell gran film de Brad Pitt i Morgan Freeman (quina última escena!).
En la gestió pública sovint es dissimula la vessa mitjançant processos participatius. No encaixo massa bé que tot, tot, tot hagi de ser tan participat. No queda bé dir-ho a l'era de la nova política, igual estic desfasat, però cada vegada que veig que s'obrirà un procés participatiu me fa molta vessa. I més, si no és el primer procés del mateix tema. Sóc sincer: al darrere de la participació sovint (no sempre) hi veig la vessa de decidir, d'afrontar maldecaps, un intent de retardar el que no es veu clar.
Salvador Alemany deia fa poc que hi ha un temps per reflexionar, però que arriba un moment en què cal decidir. Efectivament. Les eleccions són per escollir gent que prengui decisions, que executi i executi en el moment que toca. La demora excessiva no és mai innòcua. A més, si es tenen conviccions fermes i les coses clares, es poden recollir opinions sense semblar un adolescent penjat del seu smartphone a una habitació clamorosament pendent d'endreçar.
