A partir del proper 1 de juliol el Govern Balear tindrà un nou recurs: el fons procedent de la taxa turística. Sincerament, a mi m'hauria agradat que la tramitació de la llei que la regula hagués seguit un altre camí en formes (més participatiu) i fons (garanties ben clares que tots els euros que pagaran els nostres visitants no aniran destinats a tapar els forats de la bossa comuna de la nostra Comunitat Autònoma, molt mal finançada per Madrid), però és evident també que és de justícia que sigui el turista el qui satisfaci el preu i de les externalitats de la qualitat de la destinació. I és que si hem de ser nosaltres els que hem de pagar els plats bruts i trencats pels visitants que només estan disposats a venir a destrossar i a fer botellot a preu sota de cost, val més que deixin de venir.
Donada la situació financera de la Comunitat de les Illes, a les portes de noves retallades, és ben possible que els cinquanta milions d'euros, que es calcula ingressarà el Govern balear, vagin a resoldre problemes de tresoreria per pagar nòmines i proveïdors. Ja m'agradaria equivocar-me. Si la situació no fos tan crònicament precària i els dirigents pensessin pel demà passat i no per l'abans-d'ahir, hauríem vist com de seguida d'aprovada la llei es parlava no tant sols del repartiment entre illes dels doblers de l'ecotaxa sinó també dels diferents talls d'aquest pastís, perquè el lògic és pensar que hi hauran diferents talls destinats a les diferents boques d'interès pel turisme. Com dic, si no visquéssim en un país en què tot penja d'un fil, ja hauríem sentit parlar de la redacció d'un llibre blanc i d'un pla d'inversions plurianual a cada illa perquè no quedi tot cada any el repartiment dels doblers de la taxa en un joc d'encenalls i inversions a la babalà.
En el cas de Menorca, és evident que una part importantíssima del tros de la tortada hauria d'anar destinat a allò que precisament venem com a valor pels turistes: el paisatge i el patrimoni històric i arqueològic. En les dècades dels setanta i vuitanta els menorquins vàrem defensar amb les ungles i les dents la natura de l'Illa amenaçada per plans d'urbanització, ara els espais naturals (protegits sota el paraigua de diferents qualificacions) són gaudits per tothom sense que s'hagi pensat gens que en la major part dels casos segueixen essent de titularitat privada i que necessiten de fórmules de gestió, bé sigui pública, privada o mixta.
La major part de les terres litorals, o properes a la costa, disposen sobre el mapa de protecció pels seus valors paisatgístics i ecològics, però l'Administració no ha acabat de reblar el clau i ha estat conseqüent amb la filosofia de fons. Qualsevol planejament urbanístic i de protecció no hauria de ser tant sols posar una qualificació, com qui posa un segell, damunt un mapa sinó que hauria de comportar conseqüentment unes iniciatives a la curta i a la llarga. És a dir, que si un paisatge és qualifica com de no urbanitzable i protegit, i de preservació pels seus valors científics, l'Administració hauria d'arribar a adquirir-lo mitjançant compra o expropiacions pactades, per deixar-lo en mans de gestió de mans expertes, biòlegs i científics. En cap cas però no l'hauria de deixar a la mà de Déu, a l'espera que especuladors urbanístics intentin maniobrar per desqualificar els terrenys o que els propietaris dels terrenys, desesperats per no poder-ne fer res, les arribin a cremar.
Estaria bé que el Consell insular de Menorca comencés a pensar en la creació d'una institució semblant al que disposa França des de 1975, el Conservatoire du littoral el qual emprant diferents figures jurídiques (compra directa, expropiacions, convenis, dacions en pagament d'impostos...) va gestionant el paisatge litoral de valor ecològic. Aquesta institució francesa treballant com una formigueta des de la seva creació ha intervingut en 166.851 hectàrees. El que es pot arribar a fer pensant a llarg termini!
