Hora de dinar. Sona el telèfon. El fix. Ja és estrany. «¿La señora de la casa?» Després de ressituar-me al segle XXI, contesto «No está». «Llamaré más tarde», amenaça. Ho fa. A la senyora li brinden un matalàs. Torna a sonar. Demanen pel meu nom i me brinden vi. «No, gràcies». Es veu que, com a integrant del gènere del bricolatge i la canya al bar, sóc capaç de triar com agafar el puntet però no on dormir la mona.
D'aquestes, mil. Telefonia, assegurances, crèdits... A la bústia també apareixen propostes de dispendi, a més de factures i avisos de recollida de dispendis consumats. Cartes d'amor, poques. Ni postals. Ara són selfies.
El mailing electoral ho mescla tot. Ens vol seduir per comprar una mercaderia amb propostes d'amor adornades com postals. El desbaratament de recursos que comporta és notori. Calculi. Arriben, posem, paperetes de cinc partits i hi ha un 70 per cent de participació. El resultat és que s'aprofiten, com a molt, un 14 per cent de les paperetes enviades. Per cada vot, cal imprimir i repartir, com a poc, set paperetes i sobres. A més de les que hi ha als col·legis. Brutal.
Però el pitjor és que es mantengui la lògica segons la qual això reporta un benefici electoral. «Oh, un sobre de colors, sí, sí, el votaré». Que quedi clar que em resistesc a caure a les senzilles i previsibles crítiques per l'impacte dels no pactes. Si s'ha de tornar a votar, es fa. El que no entenc és que, sense propòsit d'esmena ni un, ens segueixin tractant com a imbècils, com a òrgans unicel·lulars que reaccionen amb un simple estímul primari. No s'ha de reduir el mailing, no. S'ha de suprimir del tot! I els cartells amb emoticandidats somrients també. I els mítings verbeneros. Perquè no calen, i perquè si torno a sentir i veure segons quines coses, seré jo qui telefonaré per demanar dues caixes de vi. I el matalàs, clar.
