El primer grup de refugiats sirians i iraquians que acull Espanya des de Grècia dins del programa de reubicació europeu van arribar la setmana passada. Vint. Quasi les mateixes persones que se'n va endur el papa Francesc de Lesbos, tres famílies senceres en la representació d'una visita que volia causar un cop d'efecte. No direm res de nou: controls i tancaments insolents en les fronteres, desplaçaments militars, violència... succeeix els mateixos dies que la terrible imatge d'un fillet petit, ofegat, en braços d'un voluntari de salvament marítim.
Idomeni, no t'oblidarem, ens ha dit Reme Díaz durant els cinc dies de dejuni. A la Plaça Biosfera s'escoltava el seu clam i el de la Plataforma, que s'afegiren a les protestes que han sorgit arreu de vàries ciutats. Perquè la por és oblidar-te. Diumenge, després d'escoltar el seu testimoni, vam encendre una petita espelma pels refugiats. La llum de l'esperança.
És la preocupació per una societat cada vegada menys solidària, és la inquietud per una Europa desconcertant, és el temor per Governs que posen traves als compromisos adquirits. Com el nostre, incorporant-ne una vintena quan s'havia subscrit que assistiríem més de sis mil. Els gestos solen ser més eloqüents que les paraules i la candela associa les experiències educatives que hem compartit amb nouvinguts.
Que fàcil és ometre. Oblidar quan la llum pels refugiats érem nosaltres. Prou de dir-los refugiats, si no els donem refugi.
