Com tants compatriotes seus, Jeremy va venir a Menorca de vacances. Feia unes hores que era a l'Illa i va patir un ictus. Va acabar a un llit del 'Mateu Orfila', on necessitava especial atenció per la seva manca de mobilitat. Ell, professor britànic amb un espanyol prou bo, sempre agraïa al personal sanitari la seva bona feina, amabilitat i humor. Fins i tot repetia que és el millor hospital que mai ha conegut.
Jeremy se sentia ben tractat, ningú el menystenia per no ser espanyol. Alguns dels seus compatriotes no veuen les coses igual. Ells sí que distingeixen les persones pel seu origen, per la seva pell, per la seva butxaca. Ells sí que les volen enfora. La voluntat d'aquests britànics de no compartir el seu confort amb persones d'altres llocs, de no ser solidaris dins el projecte europeu, ha condemnat molts altres britànics a sortir de la UE. Amb la mirada curta, el perjudici és clar per una Menorca turística que ha posat gairebé tots els ous en aquest paner. No els perdrà tots, però algun es pot rompre. Amb la mirada llarga, és un fracàs per a un projecte que ha assolit bona part dels grans objectius fundacionals, fet que mai no ha sabut vendre bé, però que ha naufragat amb els problemes sobrevinguts per la seva inoperant fórmula de presa de decisions (massa països?)
La UE ha fracassat amb una crisi econòmica tractada amb una medecina amb efectes secundaris dolorosos, i més recentment ha demostrat ser incapaç de donar respostes adients a la situació de les persones refugiades (que curiosament no han aparegut a la campanya electoral tant com Grècia o Veneçuela).
Emprar la qüestionable eina del referèndum tipus sí/no en temps de poques alegries per a la butxaca, amb missatges dirigits a les entranyes de votants farts i ansiosos per trobar culpables aliens, pot tenir aquests resultats perversos. Democràticament legítims, però molt perversos.
