Gent que estima aquesta terra

El ritme slow està de moda. Segurament perquè sempre se solen imposar les tendències que mostren el contrari del que fem. Com que vivim deveres, hem de valorar anar a poc a poc. I en el ritme slow Menorca podria ser líder, un referent mundial. Fins i tot hi ha molta gent de fora que quan veu la pàssia menorquina assegura que és una manifestació de la nostra saviesa. No sé si tant, però hauríem de fer cas del que deia Pau Faner, que el paisatge només es pot descobrir i valorar caminant, anant a peu, i mai en cotxe. La velocitat no permet apreciar la bellesa. (I així i tot, la guerra que hem organitzat per no ampliar gaire sa carretera per poder preservar el paisatge). Un altre exemple de ritme tranquil era fa uns anys la gelateria Torres de Ciutadella (on feien la millor luda de vainilla del món) on la senyora que ja anomenaven fittipaldi no baratava el seu pas de servir gelats encara que la filera fos molt llarga i els catalans de Barcelona es posessin nerviosos.

Noticias relacionadas

Lo que es de todos no es de nadie

Más noticias relacionadas

La resistència a perdre aquest ritme personal de l'Illa, segurament de manera inconscient, és ben viu. Algú podria pensar que és una de les causes que en 12 anys la nostra economia només hagi crescut un 0,3%. Però crec que aquesta forma de ser és un dels secrets de la vitalitat cultural de Menorca i de la decisió col·lectiva de mantenir la bellesa de la terra que estimam.

Fa uns dies ens va deixar en Miquel Mus Reynés, la persona més tranquil·la que he conegut mai, però segurament una de les més constants, una de les més bones, en el bon sentit de la paraula, capaç de valorar els detalls del paisatge i de la memòria personal i popular, de les que mai parlen malament de ningú i que saben descobrir la bellesa de les persones, de les paraules i de la història. També recordant gent de casa aprenem a valorar les coses bones que compartim. Ells també són el paisatge que no volem que es perdi.