En Mariano Rajoy va superar amb èxit el primer escaló de la nova legislatura. Inclús, amb més glòria de la que s'esperava, perquè el pacte amb Ciutadans per a controlar la Mesa del Congrés va comptar amb l'ajuda dels partits nacionalistes. Qui ho anava a dir!. Convergència, PNV i ERC van permetre que fos elegida Ana Pastor com a presidenta. L'especulació del vot secret i el silenci dels implicats va durar unes quantes hores. Finalment, el Partit Popular va descobrir els suports, assegurant que l'acord no té contrapartides, ni tampoc transcendència de cara a la investidura. Segur?Ç
El fet, m'ha recordat l'anècdota d'un militant d'un petit poble madrilenc. Era d'esquerres i exercia d'interventor en les primeres eleccions municipals que es van celebrar. A l'hora de l'escrutini, no sortia cap papereta a favor del partit que representava i estava molt preocupat per la pròpia evidència. Ni ell, havia votat als seus. Per sort, quasi al final del recompte, sortiren vàries paperetes amb les sigles esperades i el pobre militant infidel, respirà tranquil.
La Constitució del Congrés és l'exponent del que succeirà properament. La senda pareix desentelada: acord del PP i Ciutadans, suport i abstencions puntuals dels nacionalistes, i PSOE – Podem en controvèrsia continua.
El vot secret és una bona excusa per prioritzar els interessos dels partits, però els quotidians ens decantem per les ideologies que són ferms i lleials amb les persones.
