TW

Un lloc entre els morts és una de les novel·les més brillants que Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918–1991) va escriure. Però, encara que ja fa vint-i-cin anys que ens va deixar, és entre els vius que ens convé mantenir el llegat d'aquesta dona, que fou per damunt de tot feminista, a més d'intel·lectual compromesa amb el seu país i amb l'humanisme, on destacà en camps diversos com filosofia, narrativa, pedagogia, traducció, teatre, crítica, assaig i àdhuc política, ja que fou responsable de Cultura en un dels consistoris barcelonins amb l'alcalde Maragall. La personalitat desbordant d'aquesta dona no deixava ningú indiferent.

Noticias relacionadas

Dia 30 de setembre de 1972 era dissabte i el diari MENORCA anunciava a la seua singular columna Cosas de la Isla que aquella nit la coneguda escriptora dissertaria a l'Ateneu de Maó sobre el tema «Cultura catalana, avui», i afegia que l'expectativa que havia aixecat la conferència augurava un públic nombrós. I sí, hi acudí tanta gent, que no hi cabien a la sala. Tanmateix, la cobertura informativa de l'acte fou nul·la, un silenci clamorós. Onze dies després, una carta al director felicitava el Club Minorica (un cau de joves bullint d'inquietuds democràtiques) i constatava que la conferència havia estat incomprensiblement ignorada «cuando la frivolidad alienante –como por ejemplo los concursos de mises- tienen diariamente cabida en sus páginas...» En efecte, la casualitat havia fet coincidir en aquells dies l'al·legat feminista a favor d'una cultura democràtica i crítica de na Capmany amb la participació d'un floret de jovenetes, prèviament proclamades Miss Menorca i Dames d'Honor, al concurs de Miss Baleares, que es celebrava a Palma. («Les deseamos toda la suerte que su belleza merece»). La informació de les misses ocupa espais periodístics durant tres dies (notícia, crònica, entrevista...).

Certament, eren altres temps, en ple tardofranquisme. Una joventut lluitava per la democràcia tot sabent que els canvis reals només podien venir per la presa de consciència de molta gent. L'hegemonia cultural era prèvia a la conquesta de les llibertats polítiques i topava amb la realitat d'un règim caspós i reaccionari. Amb la Transició el combat d'idees va fer pas a la batalla per ocupar llocs de poder i en aquest camí les esquerres hi van perdre bous i esquelles. Així va vestit en Magí encara. Sembla que no ens hem mogut d'allà mateix. I parlant de belleses, el rostre més lleig és el de la pobresa i al nostre país aquesta colpeja més fort les dones.