Compro pa on sempre la mateixa dependenta em comenta la meteorologia, carn a una botiga no molt més gran que un menjador mitjà i fruita on el venedor m'explica la penada que passa per obrir mentre a casa té una situació difícil.
Per tant, no som sospitós de girar l'esquena al comerç de proximitat. M'agrada, i no per comparació amb ningú més gran. No m'importa pagar uns cèntims més per determinats productes si puc tenir-los frescos cada dia, amb una garantia d'un nivell de qualitat.
Tot i així, encara em costa entendre per què els partits d'esquerres segueixen amb aquesta arcaica bandera ideològica que és voler fer tancar uns dies més a l'any els grans supermercats. El benefici econòmic directe que genera la mesura crec que és inferior a la gran proclama de perfil polític que fan, ja que difícilment les famílies canvien les seves preferències a l'hora d'omplir el seu rebost pel fet de jugar amb els temps d'obertura. El PIB generat per algunes baguetes i urgències gastronòmiques dominicals entenc que deu ser més bé reduït, petit. No ho sabem. No ho diuen. Per tot demanam informes, però per això no.
És un error demonitzar sectors, establir bons i dolents dins el marc de l'economia legal. Els petits botiguers han de tenir suport de l'administració, facilitats burocràtiques, reducció de determinats costos, promocions, però és un mal camí acostumar-se a vendre per una impossibilitat imperativa de la competència. S'imaginen establir cups de dietes als nutricionistes per no perjudicar les pastisseries? O que els restaurants hagin de tancar els dijous per afavorir els comerços de menjars preparats? I posats a valorar la proximitat, per què no es prohibeix a l'Illa la distribució de la premsa nacional alguns diumenges a l'any per permetre un millor futur a «Es Diari»? Seria estrany, no? Idò.
