La hipocresia és un lubricant social necessari. Si tothom digués tal qual tot el que pensa, si s'actués en funció de la més pura visceralitat, la convivència seria impossible. Els que diuen que són sincers, i valoren per damunt de tot la sinceritat, no ho són gens. No es pot ser sempre absolutament sincer.
Els codis de comportament, la bona educació, la sociabilitat, comporten un lleuger grau d'hipocresia. En moltes persones hi ha maneres de fer que no ens agraden, i no sempre els ho tirem en cara. Es desitja bon dia a qui ens cau regular, o fins i tot pitjor. A aquell senyor tan pesat el despatxam amb excuses amables de ciència-ficció. No callar retrets faria insuportable la cohabitació. Es fingeixen alegries per regals (i coses més íntimes)desafortunats per evitar mals majors.
Un dels gestos d'hipocresia social es produeix quan algú mor. A les persones que acaben de perdre la vida se'ls ha de guardar un temps de respecte incondicional, de dol, per deferència als familiars i al finat. Aquesta treva és universal, justa i necessària. Una societat que es basa en certs valors ha de mantenir aquestes convencions en gairebé tots els casos(només es qüestionable si es tracta d'un provat sanguinari criminal). És quelcom generós, que ens fa sensibles, humans, civilitzats.
Aquest respecte no s'ha de vulnerar ni per excés ni per defecte. Tolerar un minut de silenci sense voler ser-ne el protagonista, a més d'unes condolences mesurades, mai hi són de més. Ja hi haurà temps per passar comptes i ser del tot sincer. Per altra banda, els excessos en les lloances florals sobren, més encara si qui les fa ha demostrat distància i poca estima cap al traspassat. Si no se sap que dir, abans de treure el catàleg d'elogis hiperbòlics recurrents, de caure en flagrant contradicció amb la realitat i amb un mateix, val més callar. Respecte, mesura i silenci sempre són recomanables en els moments més delicats.
