Quan la professora de la Universitat Pompeu Fabra i traductora del francès, Marta Marfany (Barcelona, 1973), em va demanar un pròleg per al seu llibre «Els menorquins d'Algèria», publicat per l'Institut Menorquí d'Estudis i Publicacions de l'Abadia de Montserrat l'any 2002, vaig pensar tot d'una en tres paraules que van acabar formant la frase que tanca el meu modest i breu escrit: «quan érem refugiats». He pensat en aquesta darrera oració, en el pròleg i en el magnífic llibre sencer després de la reedició, per part de Sembra llibres, de «Quan érem refugiats» de Teresa Pàmies i, sobretot, després de la manifestació multitudinària a favor de les persones errants que va aplegar milers de persones a Barcelona sota el lema «Volem acollir» i que havia estat convocada per l'entitat catalana Casa nostra, casa vostra.
El pròleg, de poc més d'una pàgina, comença així: «A pesar de l'estat actual de benestar cultural i econòmic, Menorca ha estat històricament una terra d'emigrants. Des dels pobladors de l'antiga cultura troglodítica, fins als habitants dels poblats talaiòtics de l'Edat del Bronze, passant pels fenicis, cartaginesos, romans, vàndals, bizantins, musulmans, catalans, castellans, anglesos, jueus, grecs, francesos…, Menorca ha exercit una atracció humana i geogràfica -un imant enmig de la Mediterrània- que l'ha convertit en receptora de quasi totes les races i cultures del món occidental. Amagant-se sota el nom de conquistadors, de comerciants, de colonitzadors, de repobladors, de refugiats, de desterrats, de treballadors, de funcionaris, de turistes, de jubilats daurats… l'Illa ha rebut infinitat de fluxos humans que han deixat la seva tènue petjada al llarg del temps.
El mateix sentit d'atracció, però, la mateixa força magnètica -força centrípeta l'ha qualificada amb molt d'encert la professora titular de la Universitat de Barcelona Tónia Coll a la seva tesi 'Miquel Barceló: insularitat i creació'-, s'ha transformat al llarg dels segles en el seu contrari, en una força centrífuga que ha fet fora els menorquins de la seva terra i els ha obligat a progressar en un espai nou. A les distintes metròpolis durant les dominacions estrangeres -Londres, París, …- o a la Florida l'any 1768, fundant New Smirna -amb els seus camps d'anyil-, a Alger -on s'emportaven els cantons de marès per a construir les seves cases emblancades de calç-, a França -després de la Guerra Civil-, a Amèrica del Sud (Córdoba de l'Argentina i Montevideo) i les Antilles. El fet comú que caracteritza aquests corrents migratoris que tendeixen a allunyar-se del centre que és l'Illa és la conservació de la cultura originària i de la llengua. Els menorquins, com ens demostra 'Els menorquins d'Algèria' de Marta Marfany, conserven els costums heretats i s'adapten als nous i a la terra que els acull. En el cas particular d'Algèria, és molt significativa la persistència del passat rebut -una curiosa memòria en moviment- transmès més enllà de l'espai i continuat en el temps com un liquen de ramificacions infinites. Als carrers de Fort-de-l'Eau, per exemple, segons ens narren els mateixos pieds-noirs d'origen menorquí en una interessant transcripció de l'enregistrament de Bernat Ménétrier Marcadal, els al·lots jugaven a mèrvils, un joc de boles portat pels menorquins a Àfrica i que, a la vegada, havien heretat dels britànics que l'havien dut de les places de la Gran Bretanya durant les èpoques de les dominacions estrangeres. Anys més tard, per seguir aquest corrent de memòria lúdica, Seymour Glass, el personatge de Salinger de 'Seymour: una introducció', juga a curb marbles als carrers de Manhattan. Menorca, Nova York, Àfrica o, el que és el mateix, el triangle Illa-Ciutat-Desert d'Albert Camus, un descendent d'aquests menorquins que van emigrar a Alger, i que simbolitza en la seva persona el destí de tot el col·lectiu. Quina deriva, quin impacte van provocar en l'esdevenir posterior del món aquestes migracions? Segurament un xoc tènue, però l'excel·lent treball de la traductora, escriptora i filòloga Marta Marfany ens recorda un temps que molts menorquins hem oblidat. Un temps de penúria, també d'aventura, de privacions i de precarietat; un temps molt important per a la nostra història: quan érem immigrants.»
Una de les moltes coses que més impressionen als emigrants culturals o de tot tipus que vivim a Catalunya és el grau de solidaritat de la majoria dels seus habitants. Fan una marató a la televisió autonòmica per tal de recaptar doblers per a la investigació mèdica i assoleixen xifres mai vistes en d'altres comunitats. La gent és cridada a sortir al carrer per exigir que l'estat aculli els immigrants més desfavorits i també se superen tots els rècords d'assistència imaginables. Menorca també és solidària i s'emmiralla en Catalunya. A diferència de Barcelona, no obstant açò, els menorquins hauríem canviat el lema de la manifestació. En tost de cridar «Volem acollir», els illencs de Menorca hauríem dit «Vos volem assucí». Petites diferències que potencien la igualtat entre dues comunitats germanes. «Assucí» significa, a Menorca, «molt prop d'ací». És un adverbi format a partir de la contracció de «a nus ací». L'adverbi ací ha deixat d'usar-se, fa molts d'anys, en menorquí; però es conserva en la combinació «assucí».
