L'aparició kafkiana del minúscul informe de Telecomunicacions que va ocasionar, per incompareixença, l'anul·lació del PGOU d'Alaior ha derivat en una rifa de responsabilitats en què ningú no vol tenir números.
Com és habitual, la dreta mira cap a l'esquerra i l'esquerra mira cap a la dreta. L'absurditat de tot el que envolta el cas, amb un paper que dorm al llarg de més de deu anys a una carpeta ignorada, i un despatx que s'endreça perquè l'administrativa s'avorreix per l'absència dels companys, segueix suposant una greu contradicció amb els lesius efectes que ha creat.
En aquest embull, no cal deixar a l'oblit el jutge que dicta la sentència. Un senyor que, aplicant una llei grisa i procedimental, decideix tombar un document tan important només perquè falta un paper incomprensible, diminut, superburocràtic i traspaperat entre milers.
Sempre se sol dir que s'han de respectar les decisions judicials. Una altra cosa és que s'entenguin. Recull el jutge a la sentència que en el cas no és aplicable el principi de proporcionalitat, que si el PGOU és nul és nul. I punt. Com a ciutadà esper, desig, necessit que totes les decisions judicials atenguin al principi de proporcionalitat. D'una altra manera és complicat que una decisió sigui del tot justa (com en el cas dels lamentables acudits). Similar situació es va produir amb Cesgarden. El jutge pel fet de no tenir un peritatge alternatiu agafa el de la promotora, i carrega milions al Consell com si fossin melons.
Ara es diu que els robots faran algunes feines. La de jutge no hauria de ser una, però clar, si com en aquests casos es tracta només d'aplicar la llei sense atendre's a l'origen de la falta ni a les seves conseqüències, segur que amb un bon programa informàtic que creui normativa i jurisprudència, les sentències també sortirien. I més ràpid.
