TW

El passat cap de setmana es van celebrar a Menorca les primeres Trobades Literàries Mediterrànies Albert Camus. Van ser un èxit. Fa vint-i-un anys, el 1996, vaig publicar un article dedicat a Albert Camus a la mítica i desapareguda «Lletra de canvi» dirigida per Gabriel Planella i David Castillo. El vaig titular «L'origen català d'Albert Camus»: «En una de les parets del meu estudi hi ha la fotografia d'un home trist. Un dia hi vaig portar un vell. El vell es quedà palplantat davant la fotografia i em digué: «Aquest home era cosí del meu pare». Patia el mal d'Alzheimer, el vell, i pidolava alcohol als bars i als cellers de la zona. Tenia 92 anys i, com jo, havia nascut a l'illa de Menorca. Es deia Joan, un nom molt corrent, i el seu cognom era Pons, un cognom molt abundant a les illes, sobretot a Menorca. Naturalment no el vaig creure. L'home de la fotografia era Albert Camus, l'autor de «L'Étranger» i de «Le Mythe de Sisyphe». Un escrit retrospectiu de l'historiador Deseado Mercadal -«Sobre la ascendencia menorquina de Albert Camus, Premio Nobel de Literatura»- m'ha fet recordar l'episodi del vell que patia el mal d'Alzheimer. L'escrit, publicat al diari MENORCA, és fruit d'una exhaustiva investigació sobre l'ascendència menorquina d'Albert Camus. L'ascendent menorquí d'Albert Camus l'historiador el remunta al seu besavi matern Miquel Sintes el qual s'havia casat a Ciutadella amb Margarida Cursach pocs mesos abans de traslladar-se a Alger. Un fill d'aquest matrimoni de menorquins es casà a Kouba, petita localitat situada a set quilòmetres d'Alger, amb Catalina Cardona Fedelich, nascuda a Sant Lluís, Menorca, l'any 1857 i filla de Josep Cardona Pons i de Joana Fedelich. El nou matrimoni tingué tres fills: Esteve, Josep i Catalina. Aquella Catalina, nascuda a Birkadem l'any 1882, conegué a Cheraga a Lucien Albert Camus, un jove francès que tornava a Alger després d'haver-se llicenciat de l'exèrcit. Lucien Albert havia tingut una infantesa desgraciada, havia estat internat a un orfenat pels seus propis germans, i trobà protecció en la figura del seu futur sogre, l'agricultor Esteve Sintes Cursach qui li proporcionà un treball com a transportista d'un magatzem de vins. Poc temps després Catalina i Lucien Albert es casaren i nasqueren dos fills: Lucien i Albert Camus. Quan Albert tot just tenia un any, el seu pare fou mobilitzat de nou i mort en el front de la Primera Guerra Mundial. Lucien, Albert i la seva mare es traslladaren a viure al petit apartament de Belcourt on compartien habitatge amb els oncles. Esteve, Josep, l'àvia Catalina i el vell agricultor Esteve Sintes. Començava a formar-se la personalitat artística d'Albert Camus. Platges, estretors, pobresa, sol, entorn familiar tradicional, una, dues, tres cultures: la dels seus avis, oncles i mare; la del seu pare mort, la de la seva nacionalitat política; la del país africà on havia nascut i on transcorregué tota la seva infantesa. Àfrica, Europa. Europa subdividida entre la metròpoli i l'illa de Menorca. Dues cultures semblants, dos idiomes diferents, en contacte a la vegada amb una cultura africana amb costums àrabs. Albert Camus l'Africà, Albert Camus el Català, Albert Camus el Francès. Si a la tensió de cultures hi afegim la seva malaltia respiratòria que l'afectà poderosament durant els darrers anys de la seva vida, ens trobarem amb una barreja plena de tensions i pols oposats que el van fer sentir un estrany, un estranger al seu propi país. Segons un dels seus biògrafs, el nord-americà Herbert R. Lottman: «… França obre els seus braços als francesos d'ultramar i, al mateix temps, París segueix essent la capital més inaccessible a tot aquell que no sigui de París...». Albert Camus, un cop superada la duresa de la seva infantesa, es llicencia en Filosofia i acabà esdevenint l'escriptor d'àmbit universal que tots coneixem. A pesar del seu sentiment d'estrangeria i de la seva tuberculosi, se'l veu a la terrassa del Flore, contrapunt de Sartre a la rive gauche de Saint-Germain-des-Prés, primer el seu amic i després el seu enemic; mitificats tots dos pels intel·lectuals de l'esquerra francesa. Camus ha resistit millor el pas del temps que Sartre. Les obres de l'africà tenen encara vigència i apunten al futur: la sensació d'estrangeria de l'home modern, l'individualisme ferotge, la solitud de l'home contemporani, l'encreuament de cultures, el masegat mestissatge… el dolor profund amagat rere l'expressió de terror d'un rostre sempre jove. Albert Camus va morir als 46 anys, pocs mesos després que li donessin el Premi Nobel de Literatura. El 4 de gener de 1960 un accident ocorregut en el quilòmetre 90 de la carretera París-Sens acabava amb la vida d'Albert Camus quan va estavellar-se contra un arbre l'esportiu conduït pel nebot del seu editor, Michel Gallimard. Al costat del seu cos sense vida es va trobar un maletí amb el manuscrit inacabat del seu últim llibre, «Le premier homme». Nou mesos després moria la seva mare Catalina Sintes Cardona en el petit pis de Belcourt on s'havia criat Albert Camus i Sintes, el català que havia nascut a Àfrica i que escrivia en francès. El vell que patia el mal d'Alzheimer representava aquest sentiment d'estrangeria. Segurament no hi havia cap relació entre la seva família i Albert Camus. Albert Camus era un fantasma més de la seva memòria nebulosa que li recordava una expressió de terror de qualsevol home trist del seu passat. Ell mateix, potser. Camús, amb accent, és un accent que, en català, significa (nas) «curt i aplanat». Beneit, curt d'enteniment. També és un llinatge. Segurament prové del francès i provençal camus, amb el mateix significat.