Diumenge passat, en Lau va ser s'Homo des Be. Se'l veia feliç i entregat a l'honrosa escomesa que li havia estat encomanada. Conec en Lau des que era ben menut, quan vam participar junts a «Foc i Fum» i ell deia allò de «jo en vull quatre cèntims i dos més!». Uns anys després, vam tornar a coincidir a «Foc i Fum» i, en aquella ocasió, en Lau feia de Perico. D'aquestes coincidències teatrals va néixer una sincera amistat amb els seu pares, que ja fa molts anys que dura, i per la qual he assistit a la creixença dels seus fills, en Macià i en Lau.
En Lau sempre ha estat molt atent a les tradicions que l'envoltaven, diria que el fascinaven! Quan arribava el mes de Maria Auxiliadora, reproduia en una maqueta la processó i l'ornament del carrer amb tot luxe de detall. Dibuixava les tradicions de Ciutadella, i s'Homo des Be n'era també objecte d'atenció. Sempre deia que volia ser pagès. No sé si per autèntica vocació o també empès per les tradicions i ritus que venien lligades a la pagesia del seu entorn proper. La qüestió és que enguany ha complert un anhel que li niava a dins des de ben petit i que l'ha convertit en s'Home des Be més jove. Vam ser a ca seva. El vam veure entrar, descalç, carregat amb aquell animal, content i orgullós, escrivint en primera persona la tradició que sempre l'ha captivat. I ens vam emocionar. Molt! Va ser un moment, breu, intens, sincer.
Quan algú a qui estimes veu acomplert un dels seus somnis no pots fer menys que observar amorosament la seva alegria i compartir la seva emoció. Enhorabona, Lau!
