Aquesta setmana, equador de la legislatura insular i autonòmica, he tingut l'ocasió d'assistir a l'assemblea oberta que donava compte de l'acció del Govern balear, i l'oportunitat de fer-ne propostes o crítiques. Mentre escoltava la veu d'Armengol, Barceló i Pons, vingué a l'ànim un sentiment que segurament la gent no entendrà, però que es pot associar directament amb la idea històrica de la classe obrera i la lluita dels drets.
Actualment és una emoció agradable, com si hagués deixat de viure amb el cap ajupit. Record les urgències en estat d'emergència, o quan els centres de salut tancaven a les 17 hores. Els mesos que ens va perillar l'ajut per l'autonomia personal, perquè ens deien que la dependència no es podia subvencionar i que ens reconduirien cap a un servei d'ajuda a domicili que ni tan siquiera estava desenvolupat. No ens l'han rebaixada més. Ni paguem la tarja sanitària, ni tenim llista d'espera per l'estada a Can Granada. Recentment, el Govern ha creat un nou servei d'acompanyament, un número d'hores assistencials per fer activitats.
Saps? Els fills estan més contents amb l'educació i la projecció laboral. Se'ns han retornat les polítiques de vivenda, i tenim un impost de turisme sostenible que no ha ocasionat cap dificultat entre els visitants.
El nostre paisatge personal és la suma de capes i capes de situacions, d'avatars, que ens remeten a un passat més o menys llunyà. A tot li deien crisi. Jo, estic millor.
