Quan era petit i ens renyaven a classe era molt difícil salvar-se del càstig amb un «jo no sé res, jo no he fet res, jo no ho recordo». A banda que la vermellor de les nostres cares era un senyal inequívoc que allò no estava bé, tots érem conscients de la nostra participació en aquella malifeta innocent i la monja que ens vigilava, encara més.
Com a dispensa fèiem servir l'argument que pagàvem justos per pecadors, però tant culpables érem els que havíem actuat com els que passivament, ho havíem permès. Uns anys més tard a la Facultat de Dret vaig aprendre que el desconeixement de la llei, no et lliurava del seu compliment i que les persones no les podíem considerar innocents sinó simplement no culpables sobre allò de les que les podien acusar.
Assistint als darrers espectacles judicials on s'absol gràcies a la doctrina de la ignorància, trobo a faltar la meva monja de la infantesa, la germana Antònia, amb les seves frases memorables dels «fets i no paraules és el que vull veure de vosaltres».
Veure per televisió assegut a l'Audiència Nacional el president d'un país per un assumpte relacionat amb el finançament il·legal del seu partit, és adonar-se que estem més a prop de Sud-Amèrica que d'Europa malgrat que ens vulguin vendre que som una nació moderna i exemplar que ha avançat més que cap altre.
Sovint ens agrada somiar amb l'educació que s'imparteix als països nòrdics per mirar d'aplicar el seu model a les nostres aules però no oblidem que el model d'escola és un reflex de societat i de comportament exemplar dels seus ciutadans. Comencem pels qui diuen que no saben res o que no s'enrecorden.
