Que les pomes cauen quan estan madures ho sap tothom des de temps immemorial. Però es veu que ningú s'havia dedicat a pensar-hi fins un dia que Newton estava al seu hort de fruiters i una poma es va precipitar. D'aquí van sortir els principis de la gravitació de tot l'univers. I és que una cosa és conèixer uns fets i l'altra haver-los pensat.
Ara la societat té més accés a informació que mai a la història. De fet tenim un còlic de notícies. La globalització i els mitjans tècnics multipliquen els seus efectes i permeten rebre un cúmul d'informació molt superior al que és possible llegir o escoltar. De manera que ens trobem en una situació idònia per a conèixer moltes coses, però amb molt poc temps per a pensar-les.
A més, potser degut a aquesta enorme competència per la audiència o potser per altres motius més espuris, alguns mitjans de comunicació s'han convertit en mitjans de commoció. Els titulars incendiaris i les imatges amb impacte fan que les emocions comandin molt i les reflexions poc.
Per més afegir, bona part ens arriba amb grups de xarxes socials que fan que bàsicament te relacionis amb els que veuen la vida d'una manera similar, un terreny abonat perquè hi hagi moltes conclusions precedents al judici (prejudicis) i poques que siguin conseqüents al judici.
Com sigui, sembla clar que quan la nostra espècie es va constituir com a tal al món, les fruites ja queien dels arbres. Vam necessitar devers 300.000 anys perquè sortís un Newton que es posàs a pensar per quin motiu queien i quines implicacions podia aportar això amb que la Lluna es mantingués en òrbita al voltant de la Terra i, per derivació, al funcionament de gran part de l'univers conegut.
Les primeres veus que advertiren d'un probable canvi climàtic relacionat amb la revolució industrial van ser a finals del segle XIX, per part de gent que, a més d'observar les coses, les va començar a pensar. O sigui que vam trigar uns 100 anys a descobrir el lligam amb les accions humanes i n'hem tardat uns altres cent en acceptar com a bona la teoria.
Quan va arribar el fenomen turístic a finals dels seixanta, es va iniciar la transformació dràstica d'algunes zones de litoral. Només deu anys després, es feien sentir les primeres veus que contraposaven la pèrdua de patrimoni natural que això representaria. I poc més després, s'hi sumaven altres que deien que no ens interessava tampoc com estratègia econòmica, que ens feia més competitius una platja verge que una nova urbanització.
Ja fa un temps que els envasos d'aliments contenen informació de la composició del producte. Però és necessari que qualcú hi pensi, compari, sumi i ho comuniqui, perquè arribem a entendre que estem ingerint molt més sucre del que el nostre cos pot processar. Una bona publicitat substitueix el pensament.
Durant anys, construir rotondes era interpretat com una modernització. Poden ser molt útils a determinades cruïlles. Però a l'Estat espanyol, el de l'època dels aeroports sense avions i dels trens d'alta velocitat sense passatgers, aquestes infraestructures viàries també es van pervertir.
No només era el tema de l'impacte paisatgístic o la desproporció, com es va discutir a Menorca, sino que s'aprofitaven grans rotondes per traslladar percentatges de zona verda i així poder requalificar terrenys per noves operacions urbanístiques.
I també hi ha prou casos on s'hi afegien concursos molt ben dotats econòmicament per posar escultures faraòniques al mig dels nous cercles viaris. A canvi d'altre tipus de percentatges que desviaven a butxaques inconfessables.
A la nostra illa ja es va veure que la gent hi havia pensat sobre les rotondes. Ara se n'ha d'esbocar una. Tant de bo que el ressò que tal acció sens dubte generarà, faci el mateix efecte que la caiguda de la poma d'en Newton i provoqui una reflexió ciutadana col.lectiva sobre el concepte de progrés. Al món li aniria molt bé.
