Vivim temps perillosos. Aquesta sensació d'inseguretat i amenaça no l'havia tinguda ni en temps de la dictadura del sinistre general Francisco Franco. Tal vegada per inconsciència, ja que entre els zero i els catorze anys no tens por de res encara que després penses retrospectivament i et poses les mans al cap davant la temeritat d'aquelles criaturades. Amb el pas del temps i amb la responsabilitat de la mínima descendència et fas més poruc o més savi i perceps els perills de la societat totalitària que ens ha imposat el Partit Popular i els seus còmplices nacionals que formen part d'una suposada i inexistent oposició. No hauria de ser a l'inrevés? Els governs no ens haurien de donar una sensació de pau i seguretat i no de perill i d'intranquil·litat?
Bé, deixem-ho estar.
Temps perillosos, com he dit, intensificats a Menorca aquesta setmana per culpa de la furiosa tramuntana (com si el vent volgués protestar i ens volgués avisar de la deriva suïcida agafada pels nostres governants estatals i posar-nos en alerta; en aquest cas en alerta vermella) que ha deixat l'Illa incomunicada per mar i ha provocat ones de més onze metres d'altura. A manca de polítics competents, asserena que hi hagi meteoròlegs de dalt de tot com Agustí Jansà Clar que ens van informant quasi en directe, a través de les xarxes socials, de l'estat del temps a Menorca.
Incomunicada per mar, però no per l'aire. Als avions els hi agrada el vent. Al comandant del vol de Vueling VY3716 entre Barcelona i Menorca de dissabte dia onze d'aquest mes -encara no havia començat el temporal marítim o no havia assolit la furiosa intensitat posterior- va avançar la incomunicació, en aquest cas aèria, en aquest cas de dues passatgeres menorquines que van ser expulsades de l'avió per cometre el pecat intolerable de xerrar en menorquí! L'incident el va iniciar una hostessa que va demanar en castellà a la passatgera Margarita Camps Coll, resident a Ciutadella, que posés una làmina de pintura al compartiment superior de l'avió. La resposta de Margarita, en menorquí de la banda de ponent, va ser, literalment: «Sí, no es preocupi. No vull que l'arruguin, després la posaré dalt». La reacció de l'hostessa va ser imperiosa: «Vostè m'ha de contestar en castellà, o és que no el parla?». La situació va ser tan tensa que una passatgera que ho va presenciar des del passadís es va veure obligada a intervenir: «Vostè ha perdut el respecte a aquesta clienta. Ha d'entendre el català, feim un vol de Barcelona a Menorca!». Margarita va romandre al seu seient i va rebre la visita d'una segona hostessa. El comandant volia parlar amb elles a la plataforma de l'avió. No podien volar, va dir amb un to arrogant i despectiu davant la presència d'una parella de la Guàrdia Civil. Havien faltat al respecte a l'hostessa. El crim que havien comès les dues passatgeres? Haver rallat en menorquí! Brutal. Propi del temps de la Gran Dictadura. Aquest trist episodi, que hauria de tenir conseqüències com ara l'acomiadament fulminant del comandant de l'avió i de l'hostessa i que no en tindrà perquè els castellanoparlants en aquest país totalitari disposen d'una impunitat total; m'ha fet pensar en una llegenda des temps des moros que va recollir Francesc Camps i Mercadal i que va ser publicada al tom II de «Folklore menorquí. De la pagesia». Trenta mariners (quinze moros i quinze cristians) navegaven amb la mateixa nau i es van veure sorpresos per un temporal. Abans que morir tots de fam, es patró, que era moro, resolgué tirar a la mar la meitat dels mariners. Encomanà aquesta tasca al segon de bord que era cristià i que s'empescà un càlcul matemàtic que va donar com a resultat que tots els moros fossin llançats a la mar.
Al segle XXI, els moros d'Espanya som els catalanoparlants.
Per què els castellanoparlants espanyols tenen tanta bitzèrria als catalanoparlants espanyols? No ho entenc. Si som minoria! El filòsof espanyol Eugenio Trías, fill del polític falangista Carlos Trías Bertrán, gens sospitós per tant d'independentista ni tampoc de catalanista a pesar d'haver nascut a Barcelona, va deixar escrita la resposta: «Espanya no tolera les minories». Jo hi afegiria que Espanya sempre ha hagut de menester un enemic interior. Abans eren els moros, després van ser els jueus, etcètera i etcètera; i ara som els catalanoparlants de Catalunya, de València i de les Illes Balears. Sí, vivim temps perillosos. Bitzèrria, que significa ràbia, mania, obsessió, és una paraula que no recull el DCVB. A la llegenda «Es pou des captiu» aplegada per Francesc d'Albranca la paraula hi apareix: «Es moros duien molta bitzèrria a un missatge, no sols perquè corria com es vent, i tractar d'agafar-lo era perdre es temps, més encara perquè amb un tancar i obrir ets ulls, posava en guàrdia tot es terme, amb un toc de corn marí, moros en terra.» En el nostre cas: passatgeres en terra. I no per un temporal com en el cas de la nau dels moros i els cristians. En terra per parlar en la nostra bella i minoritària llengua.
