Ara tot es compara amb el període anterior a la crisi, que no sabem massa bé si ha acabat o no. L'atur, la població de les bastides, els sous, el preu dels pisos, el deute dels ajuntaments, sempre es posen al costat del fastuós i aberrant inici de segle.
Més enllà de la nostàlgia dels que per edat i reducció de revolucions ja viuen més de les anècdotes que de les vivències, no és un mal exercici retrocedir en el temps, tot i que és discutible si la referència d'abans de la crisi s'ha d'agafar per bé o per malament. Recordar serveix per corregir i també per posar temes actuals en perspectiva. En aquells anys d'alegries embriagadores, amb l'economia disparada i un atur estructural (?), a les escoletes de l'Illa hi havia un excés de demanda, fet que provocava tensions en les prescripcions i enormes llistes d'espera.
Llavors, quan moltes famílies necessitaven deixar amb algú els seus fills, no van proliferar les ara anomenades guarderies assistencials, és a dir, àvies múltiples a canvi de quota. Van sorgir casos aïllats, negocis de legalitat al límit que les administracions preferien ignorar, però mai no es va crear una forta xarxa low cost.
Per què? La qualitat del model de les escoletes menorquines ha estat sempre reconeguda per l'actor més important: la societat en el seu conjunt. Per això, és improbable que una llei nova del Govern impulsi ara una xarxa paral·lela de guarderies de marca blanca a Menorca. La força que un guanya per la convicció i la bona feina no la destrueix cap paper, de la mateixa manera que si hi ha una demanda real d'un producte, la seva prohibició mai no impedeix que sigui atesa. Exemples, els que vulguin. Aquesta convicció en la fortalesa social del model de les escoles infantils de l'Illa no ha de frenar, però, ni una de les reivindicacions que surten d'elles contra les pragmàtiques intencions normatives del Govern. Encara que només sigui com a solidaritat amb els fillets d'altres illes, i com a defensa d'allò que un fa i creu, que és el que s'acaba imposant.
