Excel·lent notícia per acabar aquest any 2017. Com ha de ser per aquestes sagrades dates que ens empenyen, amb el seu alè místic, cap a la pau, la tolerància, la reconciliació i el perdó. El Govern de la nació va amnistiar els presoners polítics per Nadal. Una acció benigne que els honora. En aquestes dates l'estat ha de donar exemple. Va succeir a Espanya? No! A Veneçuela! El vilipendiat -només ha faltat que la premsa seriosa espanyola i els polítics dels partits defensors de la Transició, de l'article 155 i de la monarquia borbònica heretada de Franco, asseguressin que tenia banyes i coa- Nicolás Maduro ha amnistiat i tret de la presó trenta presos polítics, i tot a l'espera d'alliberar-ne cinquanta més. Ho ha fet a mitjans de desembre per tal que els presoners polítics poguessin passar el Nadal amb les seves famílies. Un deu, Nicolau. No ets Santa Claus, però per uns dies, t'hi assemblaràs.
Aquí, a Espanya, han passat el Nadal a la presó el vicepresident de l'antic govern de la Generalitat, Oriol Junqueres; l'antic conseller d'interior Joaquim Forn; el president d'Òmnium Cultural Jordi Cuixart, i el president de l'Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sánchez. Què hauria costat que Rajoy hagués fet el mateix gest de condescendència de Nicolás Maduro? Hauria destensat la situació política a Catalunya, hauria posat en evidència -a jo mateix- aquells que el critiquen per la seva rigidesa i intolerància; ens hauria donat a tots una mica d'esperança i motivació a l'hora de construir una nova Espanya, més justa, més compassiva, més il·lusionant. Però no. En tost de fer com Nicolás Maduro, el govern, a través del seu ministre de l'interior, ha amenaçat a d'altres líders polítics catalans, i el jutge Llarena no ha esperat un minut per investigar Mas, Gabriel i Rovira per rebel·lió.
Què ha passat a les eleccions catalanes del 21 de desembre per contextualitzar aquestes actuacions judicials i polítiques? El 21D va tornar a guanyar l'independentisme a Catalunya per majoria absoluta. El nombre de partidaris de la independència, en tost de disminuir com a conseqüència de les càrregues policials de l'1 d'octubre, de l'empresonament de rivals polítics que participaven en les eleccions, de l'exili forçat d'altres líders polítics que també participaven en les eleccions, de la parcialitat grotesca de la Junta Electoral Central que va prohibir fins i tot colors, de la rabiosa campanya mediàtica dels mitjans afins al règim, de la intervenció dissimulada de TV3 i de la resta de mitjans de comunicació públics; es va enfilar als 2.078.000. Si comparam les dades amb les de l'1 d'octubre, que els mateixos mitjans cavernaris deien que els convocats havíem votat set o vuit vegades, va augmentar en 34.000 independentistes. Què ha passat? Una altra vegada el conte breu El dinosaurio d'Augusto Monterroso ens dóna la clarícia. Aquí va una burda versió en català: «Quan en Rajoy es va despertar, el dinosaure de l'independentisme encara continuava allà.»
La política que ha adoptat el govern espanyol, el bloc del 155, els partidaris de la monarquia borbònica imposada per Franco és el de la negació. Els presos polítics no són presos polítics, són polítics presos. El Partit Popular no és el partit més corrupte d'Europa, és un partit demòcrata. El Poder Judicial no depèn del govern central, a Espanya hi ha divisió de poders. L'independentisme no té futur, els catalans agrairan amb els seus vots que hàgim decapitat les seves institucions i hàgim enviat els seus líders a la presó i a l'exili. La realitat del dinosaure és caparruda. El Partit Popular, després de l'aplicació de l'article 155, ha tret els pitjors resultats de la seva història a Catalunya. Ha quedat el darrer, superat fins i tot per la CUP.
L'Espanya actual té moltes similituds amb Veneçuela, però també moltes diferències. Vull posar l'èmfasi en dues paraules: compassió i empatia. El rei espanyol va fer el seu habitual discurs de Nadal. Molts de catalans es van posar davant del televisor. Cap concessió, cap motiu d'esperança; només es va dirigir a una part de la població catalana. No va mostrar cap empatia ni cap compassió. Empatia i compassió cap a les persones que estaven passant el Nadal a la presó per defensar només les seves idees polítiques. Rajoy sembla estar fet pel mateix motlle. Tampoc mostra mai cap mena d'empatia o de compassió. És fred, venjatiu, inclement. Un tercer cap d'aquesta hidra de múltiples caps que es van regenerant a mesura que són substituïts o escapçats, és el del líder de l'oposició. Pedro Sánchez, a pesar de la diferència d'idees polítiques, comparteix amb Rajoy i amb el Rei aquesta manca absoluta de compassió i empatia. Tots tres han estat educats en l'imperialisme. Un imperialisme sense territoris a ultramar i que reacciona amb violència quan veu que fins i tot els territoris interiors es volen independitzar.
El resultat d'aquesta tàctica autodestructiva és una Espanya convertida en un ermàs fred, gelat, inhòspit on res pot créixer i on la vegetació va morint per manca de nutrients. En aquest context es pot entendre un moviment que genera calidesa, empatia, alegria, entusiasme, il·lusió i que, com el famós dinosaure del fabulós escriptor guatemalenc, sempre romandrà als peus del llit d'Espanya fins que no es trobi una solució. Hidra. Monstre mitològic en forma de serpent amb molts de caps, que, si es tallaven, tornaven a sortir. Bona entrada d'any i que el 2018 sigui venturós i amarat de compassió i empatia.
