Joan F. López Casasnovas05/07/18 21:41
TW

«Quan pens que un sol home, armat només dels seus recursos físics i morals, va ser capaç de fer sorgir d'un ermot aquesta terra promesa, em convenç que, malgrat tot, el gènere humà és admirable. Però quan faig el còmput de la constant grandesa d'esperit i de la tenaç benvolença que sens dubte ha requerit assolir aquest resultat, sent un respecte immens vers aquell camperol illetrat que ha sabut completar una obra digna de Déu». Amb aquests mots l'escriptor provençal Jean Giono clou el seu relat «L'home que plantava arbres». Mentre la I Guerra Mundial destruïa paisatges i matava homes, Elzéard Bouffier plantava centenars, milers d'arbres, que transformaven en un paradís ple de vida el que abans era una regió inhòspita i quasi deshabitada. Deixava així, amb generositat enorme, una bella petja en la terra sense esperar cap recompensa. Bouffier volia que la gent estimàs els arbres o, més exactament, que estimàs el fet de plantar-los. Aquesta petita obra mestre ressalta la comunió amb el món silenciós de les plantes, que purifica i renova la terra que ens envolta, ens reconforta i ens reconcilia amb la mort.

M'HA DUIT A RECUPERAR aquesta història d'amor a la natura un fet radicalment diferent, que he vist a l'endemà de les festes de Sant Joan. Tres joves anaven de Ciutadella a Cala en Blanes i un duia damunt l'espatla un arbre novell segat a tall de soca. No puc assegurar que aquells bergants l'haguessin «assassinat» ni sé qui són, d'on són ni en quin estat mental caminaven pel voral de la carretera. Eren prop de les set del matí i tal vegada pujaven de baixamar després d'una nit seca o potser amarada de suc etílic si no d'altres substàncies. També hi havia un rastre de pedres desmuntades de la paret i escampades damunt la vorera. Desconec si ells van ser els autors d'aquelles malifetes, no en tenc cap prova. Sí sé que un d'aquells bergants traginava un arbret sencer.

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Tanmateix, quan el Consell insular va procedir a les obres de millora de la carretera, eren 174 els arbres sembrats entre plataners i garrofers. Posem que fossin plantats en primavera; doncs bé, aquell mateix any passat Sant Joan (o era per Cinquagesma?), una trentena havien estat salvatgement arrabassats o escapçats. Unes quantes tiges van rebrotar a ras de terra i avui tenen forma de mata més que no d'arbre. Altres, especialment els plàtans, han crescut esponerosos i durant l'estiu fan ombra als vianants.

El fet és que la fúria maligna antivegetal continua entre alguns energúmens. Què els mou, emperò, a causar gratuïtament aquests danys?

Una vegada, i ja fa molts d'anys, un al·lot sacsejava un pi recent plantat i un home major li ho va recriminar. Llavors, la mare d'aquell bergantell va increpar el major: «O és que és vostre, aquest pi?». La resposta de l'avi fou ben assenyada: «Sí que és un poc meu i també vostre i d'aquella senyora que passa..., i dels contribuents». «Allò del comú no és de ningú», diu el refrany. Refrany mai ment? En el fons, deia que allò que és de tothom s'ha d'estimar talment com si fos pròpiament nostre.