Abans del Big Bang, només hi havia silenci. Així que tot va començar amb una explosió màxima. De llavors ençà, tant en el caos com en el cosmos hi ha hagut força renou. Sovint, les paraules d’alguns mals polítics en solen fer molta. I diuen que tothom és amo dels seus propis silencis.
Ha visitat Menorca el president del PP, Pablo Casado, per elogiar un nou concepte en la ciència del llenguatge: el «bilingüisme cordial», que ens recomana. Ho he cercat als llibres de Sociolingüística i açò no apareix. Deu ser, idò, una genial aportació científica. Hi trob sí: bilingüisme actiu, ambiental, equilibrat, passiu, subordinat o asimètric (altrament dit diglòssic). Però cordial? Que surt del cor, com una salutació entre dues persones que se reconeixen i s’estimen, més tost no el veig.
Tenint en compte que el bilingüisme a què molts ciutadans espanyols ens tenen aquí acostumats (no tots, certament) sol consistir a fer que els catalanoparlants siguin plenament competents en castellà perquè ells puguin continuar sent plenament monolingües, llavors s’entén millor en què consisteix l’invent Casado. S’explica en parèmies: Bilingüismo cordial, -dius te quiero i em vols mal; -tu ets Estat, jo som local; -jo som folk, tu nacional; -tu ho tens tot, jo ho tenc fatal; -tu ets suprem, jo subnormal; -jo darrer, tu principal; -àguila tu i jo un pardal...
Possiblement el Sr. Casado sigui un home cordial, afectuós, i alguna mena de «cordial» s’haurà hagut de beure durant la seua meteòrica carrera universitària, feta, diuen, en qüestió de pocs mesos. Però el bilingüisme que ens predica sona a enganyifa ideològica. Després de deixar la llengua catalana (pobra velleta que només serviria per contar rondalles a la vora del foc, acudits de per riure o poesies intimistes) per passar-se al castellà (la llengua forta amb poder mediàtic, institucional, etc.), aquells trànsfugues lingüístics solien apel·lar a la llengua abandonada com a «llengua del cor», de la llar, del sentiment, de la sinceritat, dels ensomnis, del passat... Açò mateix evidenciava quina era per a ells la llengua del pensament, de la ciència, dels afers «útils», de la realitat, dels negocis, de les relacions socials. del futur... Mala consciència i pautes compensatòries.
Per ventura el líder suprem del PP hauria quedat més bé si hagués actuat com aquell músic que saludà el públic, s’assegué al piano, en tancà la tapa del teclat i així, en rigorós silenci, «sonà» el primer moviment del concert.
