A tècnics de futbol de nivell sovint se’ls pregunta qui és millor, Leo Messi o Cristiano Ronaldo. Algunes respostes solen ser el·líptiques, diplomàtiques, en un intent d’evitar el titular que els deixi en una situació incòmoda. D’un temps cap aquí constantment s’estan formulant disjuntives públiques que ens obliguen a posicionar-nos de forma binària. Sí o no. Blanc o negre. L’eclosió de la qüestió identitària i territorial ha consolidat un debat de trinxeres maximalista en què només es pot estar a un bàndol i disparar a l’altre.
El separatisme i els seus presos, els metges i el català, la definició de la llengua local, el bus de Macarella, un topònim, l’exhumació d’aquell, el nom i cognoms d’unes festes, les rotondes, l’ecotaxa, el desembarcament d’uns pobres famolencs... Al debat de trinxeres, expressar una opinió ferma sobre qualsevol tema implica el risc de ser objecte de l’atribució automàtica d’una opinió concreta sobre la resta. És a dir, si una persona diu ser contrària, per exemple, als flocs grocs se li atribuirà una pack ideològic de catàleg que, per exemple, inclou, un determinat nom per a les festes. El mateix, però a la inversa, si un diu, per exemple, que és favorable que els cardiòlegs apostrofin bé.
La reflexió individual ha passat de moda. L’higiènic posicionament crític i autònom sobre cada tema, el matís, requereixen un esforç que molts no volen fer ni acceptar. El debat de trinxeres és més senzill, més còmode, una autopista per al màrqueting electoral. Bons i dolents. Noltros i ells. Triomfa perquè a alguns els reconforta tenir un grup en què sentir-se acollit i recolzat, i un altre a qui imputar tots els mals. Tan simple com perniciós.
La darrera disjuntiva pública plantejada és horari d’hivern o horari d’estiu. Permeti’m que no em posicioni encara, a l’espera de saber si optant pel primer acabaré sent qualificat de turismefòbic catalanista, o si preferir el segon implicarà que se suposi que estic, i açò seria ja molt pitjor, a favor de l’opció CR7.
