Tot es qüestiona. Qualsevol simple acció pot ser impugnada pels ultres de la correcció. Des de les cites a una tesi fins a les propietats del tradicionalment ben rebut iogurt, passant pel fet de deixar que els petits mirin les brillants desventures de Bob Esponja o regalar-los un mòbil. Ha arribat un punt en què un mai no sap si comprant unes sabates barates està contribuint a explotar algú, si una truita és un atemptat als nivells de colesterol o si un comentari intergèneres ha passat ja de simpàtic a ofensiu.
Una vida pura, exempta de cap indici d’injustícia indirecta, aliena a qualsevol matís de greuge a cert col·lectiu, cent per cent saludable, ajustada a la plena bondat universal, allunyada de sospites de perjudici al progrés emocional de les generacions futures, és un exercici complicadíssim que ha de portar, sí o sí, al màxim estrès, atès el constant risc d’incórrer en contradicció.
La puresa conductual, mantenir uns hàbits fidels a aquests paradisos mentals, és gairebé una quimera. Les temptacions són moltes i apareixen de forma inesperada, sibil·lina. La proposta aprovada pel ple del Consell d’evitar relacions amb paradisos fiscals és moralment inqüestionable, ja que són camins foscos reservats a uns pocs que permeten escatimar recursos públics a la majoria. Una altra cosa és aplicar-ho. La primera pega ja ha aparegut amb els IGA, experiència arrelada però gens imprescindible del sempre sensible món de l’esport, que Menorca comparteix amb oasis comptables.
Un vol suposar que la proposta va més enllà de la seva literalitat, i que el Consell condemna també, com no podria ser d’una altra manera, les multinacionals que empren la seva potent maquinària legal per pagar impostos a països de tributació amable, encara no considerats paradisos fiscals, alguns d’ells de la UE. El pecat moral i el mal que es fa són els mateixos, independentment del nom que se’ls doni. Renunciaran, per tant, els consellers també als iPhone i a resoldre dubtes amb el Google? Ai...
