És el mes, ja no el dia, del càncer de mama. Fa setmanes que el floc penja dels carrers centrals de la ciutat, la pancarta de la façana de l’ajuntament, aparadors que en fan menció, anuncis de compreses, ulleres o ventalls. Dissabte, vaig comprar un paraigua per col·laborar amb la causa, rosa.
A la televisió, la campanya mostra dones que no s’assemblen per res als rostres més propers. Són d’espot: altes i primes, ben guapes, maquillades, amb cabell, i dues mames. I pens que el dia d’avui s’acabarà, i també l’octubre, i continuarem patint diagnosis i tractaments, i -sobretot- la poca consciencia general de la malaltia.
Na Marina s’ha tingut que replantejar la vida. Deixar el rol de tenir cura dels fills i de la seva parella, per deixar-se cuidar. Amb un munt d’efectes secundaris, continua exercint les tasques laborals i de la llar i somriu quan la família i els amics li repeteixen que està molt bé, i que és molt forta. Però ella ha perdut l’autoestima i l’autonomia. Després d’un munt d’anys de cotitzar sense cap d’altra baixa mèdica, va patir una gran reducció salarial, i a l’hora de reincorporar-se al lloc de feina, van aparèixer un munt de limitacions. No l’han acomiadada, però tampoc se’n fan càrrec de la situació.
Avui, posa’t el pin, però que sigui per prendre una vertadera consciencia social. La que reivindica drets per a les persones afectades i exigeix més fons per investigació. La realitat, per desgràcia, no és rosa.
