Els historiadors que tocam de primera mà els documents d’arxiu i les fonts històriques sabem que per estudiar la història, per comprendre els esdeveniments, les societats del passat i els individus, no és suficient estudiar les constitucions i lleis proclamades i derogades al llarg dels temps. La legalitat per suposat que s’ha de tenir en consideració, però no ho explica tot perquè, com ho té molt present l’antropologia, per comprendre l’esdevenir diari cal considerar el que les persones fan, el que diuen, el que diuen que fan i la tensió entre el que fan i diuen que haurien de fer. Cada jornada és una tria de valors, d’un ventall, molts irreductibles i irreconciliables, amb colors morals. Per aquest motiu podem dir que som lliures i el futur no està escrit.
Si han existit guerres entre pobles, revolucions socials i moltíssima sang vessada al llarg dels segles és perquè hi ha hagut massa poca voluntat de concòrdia entre les cultures i les persones i, en canvi, moltes ganes d’imposició, d’emprar la força bruta i d’arrasar. Els fruits dels diàlegs interculturals tenen més a veure amb la disponibilitat d’arribar a un reconeixement mutu que no amb raons de comprensió lingüística. És a dir, sense que es vulgui reconèixer, darrere les tensions sempre hi ha el poder.
El PP quan estava de bon humor proclamava davant la galeria que estava per la valoració de la diversitat cultural espanyola, com un bé que enriquia Espanya. Però al mateix temps feia i portava a terme una altra cosa. Qui va recollir firmes contra l’Estatut de Catalunya? Qui va portar davant el Tribunal Constitucional l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats i referendat pel poble català? Qui, o quins partits polítics, perquè en té molta de responsabilitat també el PSOE, davant el trencament del pacte territorial que va suposar la sentència del Tribunal Constitucional, lluny de cercar solucions, no ha fet més que o mirar a un altre costat o imposar una carta magna ja completament fallida. La Constitució no va ser esquinçada pels catalans, ho va ser pel PP perquè va fer mans i mànigues per triturar-la en els passadissos foscos del poder nomenant un tribunal de la seva corda que dictaminés el que li venia de gust. Fa vergonya democràtica recordar aquest «trágala». Aquelles noces duen aquests bescuits.
Som, davant de tot, menorquí. Reconec, perquè no menystenc el llegat de Francesc de Borja Moll, dels romanistes acadèmics més prestigiosos i de les universitats, que form part d’una comunitat lingüística que es diu Països Catalans. Tenc tarannà cosmopolita perquè m’agrada escoltar i saber coses de persones de tot el món i, com a professional de la història i científic social, em sent compromès amb el marc social i polític en el que em trob. Som un existencialista. Pel succeït a Catalunya, però també per tots els precedents de conflictes i inoperàncies, només un cec o, el que és pitjor, un irresponsable, no veu que l’arquitectura autonòmica, com tot el funcionament de l’Administració Central, és un sistema fallit, que necessita reformes profundes les quals només es poden portar a terme des del diàleg i no argumentant amb fal·làcies.
És necessària la mà estesa. Ara bé, les coses no per açò deixen de tenir un nom i un relleu moral. Quan una persona d’una comunitat lingüística, sigui quina sigui, em dirigeix la paraula amb atenció i respecte, l’atenc i ajud amb les virtuts morals de l’empatia i la simpatia. Tanmateix però, quan veig que només manifesta menyspreu a la diferència, arrogància i és conscient que juga amb el poder de la força, i malgrat que per educació l’arribi a ajudar, en el meu interior només puc deixar de sentir llàstima i pena perquè la persona tria ser un foraster i no un benvingut. El PP va escollir ser un foraster a Catalunya i del bracet de José Ramon Bauzá també a les illes. En conseqüència, ell ha de ser el primer no sols a dir que donarà la mà estesa al diàleg i a la valoració de la diversitat lingüística d’Espanya sinó que també n’haurà de donar exemples de veres. A Menorca estaria bé que ho demostrés. D’entrada, escrivint en menorquí en aquest mateix diari. En tant que no ho facin els seus membres, des de la meva perspectiva moral, tenen un nom, que ells mateixos han escollit.
