S’altre dia de pagès, un bon amic mahonès demanava en es grup de whatsapp que tenim a Sa Fundació: «En menorquí, aquesta estació es diu ‘tardor’?... me costa massa dir aquesta paraula». Sa veritat és que és una d’aquelles paraules que a jo també sempre m’han semblat estranyes, alienes que diuen ara. Emperò clar, és sa que desgraciadament s’ensenya a ses escoles i sa que empren ses institucions públiques. Com per dur-los la contrària, no?
Idò sí. Una vegada més. Els hi hem de dur la contrària. De ver, que arribarà es dia en què desconfiaré de cada una de ses paraules que senti o lligi per part des Consell insular i tot aquest eixam de filòlegs cursis que mos volen fer aprendre una llengua que ni ells rallen.
Un altre company suggeria també es terme ‘primavera d’hivern’ per definir s’actual estació en què mos trobam. Documentalment, és cert que surt en es «Vocabulario castellano menorquín y viceversa» de D. José Hospitaler (Mahó, 1869) —on, per cert, no surt ‘tardor’, fet que certifica que es tracta d’una paraula forastera en es nostro llenguatge insular—. Per tant, primavera d’hivern ha de merèixer sa nostra consideració. No obstant, llavors d’haver-ho consultat, no vaig trobar ningú a Menorca que ho digués o ho hagués sentit, i només me daven per cert que primavera d’hivern s’empràs a Mallorca. No me convenç del tot baratar una catalanada per una paraula que, maldament surti en es nostros vocabularis menorquins, ja només s’empra a s’illa germana.
Vaig veure el cel obert quan un company de Ferreries mos va explicar que sa paraula menorquina que ha estat desplaçada per sa cursilada de tardor és santmiquelanadal. Un terme que té es seus orígens en el camp, en es pagesos, que com sempre dic, són es bastió de ses nostres arrels en aquests anys de decadència lingüística per mor de s’imposició des català estàndar.
Llavores vaig tenir sa sort d’escoltar «Es Matí de Menorca», a COPE, on en Toni Pons Fuxà, exbatle des Mercadal, persona criada al camp i amb gran coneixement de sa cultura menorquina, després d’haver parlat amb en Guiem Febrer, ferrerienc amb qui havia fet es servici —que no servei—, explicava que santmiquelanadal (pronunciat santmiquenadal) començava es 29 de setembre i anava fins es 26 de desembre, segona festa de Nadal. Emprimer, eren mesos de molta feina, es dia de Sant Miquel a migdia, que es missatges començaven lloguer, se n’anaven an es lloc que els tocava. Conta en Toni que berenaven amb es llum amb crulles ja que encara era fosc, pa, formatge vell, i asseguts amb tabalets o cadires feien un rotlo redó i es qui tenia més talent ventava fort amb ses figues de moro. Encara que a més d’un li queien ben feixugues.
Eren es mesos importants per sembrar, començaven a sembrar xivada pes setembre i acabaven per Nadal. És sa gran diferència amb avui en dia, en què s’agost hi ha un desespero per llaurar i sembrar, diu en Toni. Ho tenien molt ordenat, i per Tots Sants o Sant Martí començaven a sembrar es blat, que l’havien de començar a sembrar sempre en dissabte.
Per Santmiquelanadal es missatges anaven a romandre i feien es diumenges en es lloc. Es dematí anaven tots a missa, i es dia que havien de romandre era una gran sort perquè començaven feina acabat missa. Quan arribaven an es lloc madona els hi tenia es berenar a punt, i tenien un berenar especial, un parell d’ous estrellats. També feien una coca amb ditades, que ara desgraciadament trobarem en es restaurants amb es nom italià de focaccia. Com que és més cursi, com tardor, deu vendre més.
En definitiva, santmiquelanadal és una paraula menorquina més que documentada. És viva en s’expressió «haver de menester un santmiquelanadal», que vol dir haver de mester molt de temps per fer una cosa. I també la trobam en es «Folklore menorquí de la pagesia» d’en Francesc d’Albranca: «Era a mitjan santmiquenadal quant això sucseí». Per tant, si no volem que mos passi com amb sa coca amb ditades, ara maldita focaccia, si estimam es menorquí i no volem perdre una part tan polida de sa nostra història, és hora que entre tots emprem i recuperem santmiquelanadal i mos deixem de tardors i coses estranyes, encara que es filocursis mos diguin lo contrari.
