Durant tota la vida, desde abans de nàixer fins l’últim sospir, a tots ens cal l’atenció primària. Allà on hi ha atenció primària, la salut de la comunitat és bona. Cal tenir-lo present.
És el principal servei de salut perquè aquí troben solució les necessitats de salut de la població, la gran majoria. És de tots, és cosa de tots. La tenim a l’abast de la mà, però no és bo d’abusar-ne.
L’atenció primària, però, està en crisi, aquí i arreu. A casa nostra està en crisi perquè és víctima de la manipulació política, tot i que demostra cada dia que és el sistema de salut més efectiu per mantenir i millorar la salut de la comunitat.
És víctima de la manipulació política perquè l’autoritat infravalora l’atenció primària. Ho fa quan li retalla el pressupost, per donar-li la diferència a d’altres interessos.
Ho fa quan el ministre, el conseller, el director del centre, el coordinador, no en saben prou, perquè no pregunten. O no fan prou, perquè tenen les mans lligades, i tanquen la boca.
És probable que la conseqüència principal en sigui la dificultat per trobar personal adient, i per retenir-lo. No és un problema local, sino un problema general.
Quan hi ha problemes de personal, i poca voluntat per solucionar-los, els professionals es veuen sobrepassats per unes exigències laborals que comprometen la qualitat de la feina. A poc, el professional està cremat, i el pacient decebut.
Alhora, els mitjans de comunicació presenten la vida hospitalària com l’únic espai engrescador on la ciència mèdica avança. I presenten l’atenció primària com un espai esgotador i caòtic. Totes dues visions són falses.
Sí, l’atenció primària està en crisi, i és evident que li cal una anàlisi en profunditat per mirar d’adaptar-la als reptes del present i del futur. Això s’acaba de fer, al més alt nivell.
En efecte, amb el recolzament de l’Organització Mundial de la Salut (OMS, o WHO) i del Fons de les Nacions Unides per a la Infància (Unicef), s’acaba de celebrar la Global conference on Primary Health Care, és a dir, el Congrés mundial sobre Atenció Primària (Astana, Kazakhstan, 25 i 26 d’octubre).
Els especialistes que s’hi van reunir per proposar solucions per a l’atenció primària del segle XXI, entre d’altres temes van remarcar que:
1) L’atenció primària ha de centrar-se ara en la persona, i no tant en la malaltia. Això significa que s’han de fer tantes feines per atendre la persona malalta com per prevenir que es posi malalta.
El concepte de prevenció assoleix aquí més rellevància perquè va més enllà dels controls de l’embarassada, les vacunes i el programa de salut infantil, etc. Se sap que millorar la situació socio-econòmica de la persona implica una millora en la salut d’aquesta persona i, per tant, de la comunitat on viu i treballa. L’autoritat política ha de fer feines en aquest sentit.
2) Infermeres i llevadores, i més professionals de la salut poden assumir d’altres funcions decisives, com ara l’atenció de malalties comunes, la prescripció de medicaments, el control de la malaltia crònica, les ecografies prenatals, etc. És qüestió de formar-se.
3) La comunitat ha de participar en les decisions que afectin l’atenció primària, i ha de participar en les feines de prevenció de la malaltia en la comunitat mitjançant visites a domicili, reunir-se els veïns, identificar els més vulnerables, etc.
Aquest Congrés mundial sobre Atenció Primària és un punt clau en la història de l’atenció primària, que és part de la gran història de la salut humana. Se’n parlarà, i molt, durant força temps.
Com a document final de consens van emetre la Declaració d’Astana. Proposo de llegir-la, per saber el què, i comparar-la amb l’anterior, la Declaració d’Alma-Ata (de la Conferència internacional sobre Atenció Primaria de Salud, 1978).
Hem d’entendre que és cosa de tots, que tal vegada n’hi ha que ha de canviar.
www.bello.cat / jordibell@gmail.com
